16 de novembre de 2019
16.11.2019
Diari de Girona

La impossible centralitat

16.11.2019 | 01:27
La impossible centralitat

Si amb el pas del temps es confirma la seva retirada definitiva, podríem dir que el senyor Rivera –fundador i dimitit líder de Ciutadans– ha estat un estel fugaç de la política espanyola.

Fa tretze anys va despertar interès per la novetat de la seva proposta. Un català defensant l'espanyolitat d'una Catalunya enfilada cap al secessionisme un cop esgotada la via estatutària (ja només falta per traspassar la seguretat social i l'exèrcit) va ser ben acollit en cercles madrilenys. I a la favorable primera impressió hi va contribuir una reeixida campanya d'imatge amb el senyor Albert Rivera posant nu per a una revista en la qual ressaltava el seu ben treballat cos de nedador. Malgrat tot, no van faltar les crítiques i en alguns mitjans es va donar per segur que gaudia del suport d'importants empreses de l'Ibex-35.

Els seus inicis van ser modestos en la política catalana però en aquest àmbit també va anar creixent espectacularment fins a aconseguir que la seva candidata, Inés Arrimadas, resultés la més votada en les darreres eleccions autonòmiques. I en la política estatal la seva trajectòria no va ser menys fulgurant. Per començar, li va disputar a Rosa Díez, d'Unió Progrés i Democràcia, el lideratge de l'espai de centre. I va tenir tant èxit en l'obstinació que va acabar per empènyer a la retirada la veterana política basca i la dissolució del partit que ella mateixa havia creat després d'abandonar el PSOE.

Després va venir el creixement espectacular de la seva formació en les eleccions legislatives estatals i la possibilitat, tan propera com recent, d'haver pogut signar un pacte de govern amb el dirigent socialista Pedro Sánchez que els hagués servit a tots dos per assolir una majoria absoluta molt folgada. I curiosament és en aquest moment que abandona el projecte de consolidar un partit «frontissa», és a dir, aquell que permet traçar aliances a dreta i a esquerra, per posar-se com a objectiu immediat sobrepassar al PP en l'àmbit electoral de la dreta.

Gairebé ningú va entendre aquest gir en rodó ( Sami Nair, en un article sobre el debilitament del cordó sanitari europeu contra el neofeixisme, l'anomenava «dretanització surrealista de Ciutadans»). I menys encara es va entendre, la vigília d'anar a votar, la seva oferta al PP de formar juntament amb el PSOE i Ciutadans una gran coalició encara que sense formar part de govern. Com tampoc, el vot a favor a l'Assemblea de Madrid d'una moció de Vox per il·legalitzar partits favorables a la independència. Tots aquests canvis de rumb van acabar per desorientar definitivament el seu potencial electorat i per quan el senyor Rivera va comparèixer en el debat de la televisió exhibint, entre altres coses, una llamborda ja era un cadàver polític.

La conclusió que cal treure és que l'espai electoral de centre és molt difícil d'articular i històricament està comprovat que sempre acaba malament. Aquí va fracassar Adolfo Suárez amb el seu CDS, malgrat la seva simpatia personal i la seva experiència com a principal intèrpret de la Transició. I també Roca Junyent, un dels pares de la Constitució, quan va intentar tirar endavant el Partit Reformista, una operació (l'«operació Roca») que va concloure amb una gran enganyifa financera. Dels projectes de Rosa Díez i d'Albert Rivera ja n'hem parlat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook