Les nits d'insomni són, a banda d'esgotadores, un pou d'angoixa sense fons. En moltes ocasions, fins i tot, acaben donant lloc a una sèrie de lluites a cara de gos entre tu i aquesta entitat maligna que viu del fet que no sucumbeixis als influxos de Morfeu. Qui pateixi aquest mal de ben segur haurà provat diversos mètodes per combatre'l; llegir, veure pel·lis, escoltar la ràdio, escriure alguna cosa que probablement acabarà al fons de la paperera, onanisme compulsiu, running nocturn, drogues... I res. Els moments més fotuts són quan t'adones que per molt que facis, no dormiràs ni un sol minut. I llavors, de manera inconscient però alhora desfermada, comences a menjar-te l'olla amb històries personals, records i vivències passades o visions més o menys probables de situacions futures, fets tots ells prejutjats per un tribunal mental implacable -el teu- que no et donarà cap mena de treva ni indulgència. Sí, l'enemic a casa.
I que si un plec del llençol et tiba la cama; que si un mosquit sobrevola el teu cap; que si ara tens calor; que si ara t'ha caigut el coixí a terra; que si el gos del veí borda; que si ara recordes alguna cosa amb enyor... Tot esdevé un obstacle insalvable entre tu i aquella cobejada desconnexió de la consciència al final de la jornada. Diuen que quan mors, la vida sencera et passa pel davant en pocs segons; doncs amb l'insomni passa una mica el mateix però amb l'agreujant que aquesta obsessiva projecció vital i personal s'allarga durant hores, com les insofribles minisèries que emeten senceres durant les tardes del cap de setmana a les televisions generalistes, però sense el descans final que t'hauria de salvar de tant de patiment. Llavors, desesperat, t'aixeques i decideixes anar a fer un volt. Sense rumb, sense més desig que caminar i buidar la ment de cabòries. I a cada pas el segueix un altre. I així, sense saber molt bé com, et veus al mig del no-res.
I just quan assumeixes que la nit ja està perduda, ben bé després de creuar-te amb un senglar, irromp el primer badall. Notes que per fi tens son i penses que si t'afanyes, que si tornes rabent sobre les teves passes, potser podràs dormir una estona. A la nit li queden encara un parell d'hores però la tornada se't fa el doble de llarga i tortuosa; els peus et pesen perquè la somnolència sobtada t'aixafa cada vegada més. Malgrat tot arribes a casa i et deixes caure a pes sobre el llit. Vestit. No entens per què fa unes hores semblava la taula amb punxes d'un faquir i ara es disfressa de núvol suau i esponjós. De fet t'és igual perquè sents com per fi t'adorms; el mosquit ja no hi és, el gos tampoc, els enyors a saber, els ulls es tanquen, l'esgotament s'imposa, la consciència s'esvaeix... El nirvana flueix per tot el teu interior, almenys fins que comença a sonar una música estrident que sembla el tema central de la banda sonora de Retorn al futur III. És el despertador. El teu puto despertador.
