Acabem de celebrar l'aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Més enllà dels murs físics (avui n'hi ha més que al 1989) estem creant un món ple de separacions, les persones, els grups i els pobles es tanquen sobre si mateixos. Per tot arreu neixen moviments que s'apunten a l'«America first» de Trump, tornem a l'època de les trinxeres. Serà difícil revertir aquesta tendència.

Aquests dies estic acabant de llegir la magnífica biografia de l' Ernest Lluch de Joan Esculies, i la part dedicada a la relació de Lluch amb el País Basc m'ha inspirat la reflexió d'avui. Parla de quan es va forjar el pacte de Lizarra (només de nacionalistes), que va trencar el d'Ajuria Enea (de tots els demòcrates) i diu que Lluch defensava Ajuria Enea perquè era un error dividir en temes importants (en aquell cas era la política a seguir amb ETA però crec que pensaria el mateix si es tracta de les regles que un poble es dona per conviure).

Una segona cosa és la seva amistat amb Herrero de Miñón. En Lluch que vaig conèixer sempre buscava aliats d'opcions diferents amb els quals es pogués dialogar sobre els temes importants que necessiten consens. La proposta conjunta que varen fer als bascos n'és un bon exemple i crec que va ser el precedent de la que va fer Herrero de Miñón, apadrinat per Roca Junyent quan en Lluch, malauradament, ja no hi era, pel tema català.

Els problemes de la defensa de la democràcia i de com volem que siguin les regles del joc democràtic i les relacions exteriors requereixen consens. Així es va fer amb la Constitució del 78 i no funciona quan s'intenten imposar per majories simples. El cas més punyent és el del Regne Unit amb el Brexit. Varen fer una votació sense regles clares, van guanyar per un marge petit i ara es troben perduts en l'aplicació d'aquella votació. Es pot canviar la relació amb Europa sense un consens ampli i sense tenir clares les conseqüències? Pot imposar un 51% la seva opinió? I arribem al nus de la qüestió: per les regles de joc que regeixen les societats (la Constitució, l'Estatut d'autonomia, etc.) cal cercar el consens per tal de trobar un acord que compti amb el suport d'una àmplia base perquè sobre aquesta cal construir el futur i no és construïble des de la imposició. Aquesta, per a mi, és la primera lliçó que hauríem d'aprendre de la intervenció de Lluch al problema basc.

Aquí a Catalunya això ens hauria de fer pensar. A la redacció de l'Estatut d'en Maragall, els partits nacionalistes es van dedicar a competir per veure qui era més nacionalista i van imposar un Estatut de màxims que els socialistes van acceptar a Catalunya. Crec no equivocar-me si escric que Maragall va lluitar tant com va poder perquè no fos maximalista i així poder incorporar el PP liderat per Josep Piqué. No fou possible i el PP se'n va deslligar, i d'aquí venen molts problemes.

Un cop redactat, un Mas sense cap mandat ni legitimitat, va anar a Madrid a pactar amb Zapatero una rebaixa de l'Estatut que no havia defensat a Catalunya i llavors va ser ERC qui es va despenjar. Els nacionalistes, competint entre ells, una constant de la Catalunya dels darrers anys. Els del PP es van llançar a una campanya ferotge contra l'Estatut i, amb la sentència del Constitucional pel mig, molts catalans van fer-se independentistes. Altres, molts de l'àmbit socialista, es van perdre en aquest camí tortuós del qual els socialistes catalans i Zapatero foren protagonistes, i molts encara estan perduts.

El panorama avui és que els partits independentistes (com a Lizarra) sols volen parlar amb ells mateixos i no volen parlar i buscar el comú denominador dels catalans (la comissió de partits al Parlament català que reclamen PSC i comuns, que seria l'equivalent a Ajuria Enea). I això és el nus del problema. Els del Govern ignoren els no independentistes, parlen en nom de Catalunya i demanen diàleg Catalunya-Espanya com si ells sols representessin Catalunya. No hi ha solució sense que els catalans arribem a un consens àmpliament majoritari entre nosaltres. Mentre els independentistes no vulguin reconèixer l'altra part de Catalunya, el problema no té sortida (recordin que a totes les eleccions, incloses les darreres després de la sentència, els independentistes tenen un suport que ronda, per sota, el 50%). El pacte de Lizarra, diria Lluch, no pot solucionar el problema i arribar a Ajuria Enea requereix un esforç que no sembla que els independentistes i la dreta estiguin disposats a fer. Caldrà pactar amb Espanya però no es pot demanar que Espanya pacti amb la meitat de Catalunya ignorant l'altra meitat. No tindria cap sentit, ningú ho farà.

L'acord de bases de Sánchez i Iglesias pot desbloquejar la legislatura i obrir una porta d'oportunitat per resoldre el tema català (deixo per a una altra ocasió la pregunta del perquè no varen pactar al setembre, cosa que ens hauria estalviat molts maldecaps). La reacció de JxCat, l'ANC i Òmnium a l'acord té a veure amb el que els explicava (deixo per a una altra ocasió comentar el seu suport a les accions del Tsunami). Posen com a punt de partida d'un possible diàleg l'autodeterminació i marginen a més de la meitat dels ciutadans de Catalunya. Veurem què fa ERC. Les enquestes del CEO català continuen dient que en un percentatge important, els catalans donarien suport a un acord que millori l'autogovern i el finançament i blindi les competències en llengua i cultura i sobre aquesta base es podria caminar cap un pacte com el d'Ajuria Enea. No oblido els presos, ja em vaig manifestar en parlar de la sentència. En Lluch segur que s'implicaria, buscaria independentistes que volguessin parlar, arribar a acords i trobar una sortida raonable al tema dels presos. I no s'oblidaria ni de la lluita contra les desigualtats ni dels altres objectius progressistes.