16 de novembre de 2019
16.11.2019

Lluís Llach

16.11.2019 | 01:28

El 1985 vaig anar a aquell macroconcert de Lluís Llach al Camp Nou. Algun conseller, no recordo ara quin, havia dit que la cançó no podia emplenar els estadis com sí que els emplenaven les estrelles de rock forasteres del moment. No calia ser gaire audaç per saber que Llach respondria a aquella mostra de provincianisme, i que la resposta seria massiva. Efectivament, aquell vespre el Camp Nou es va omplir fins a la bandera. Jo havia d'anar a Anglaterra. M'havia apuntat a un camp de treball internacional que, en aquells temps prehistòrics, era la manera que teníem de sortir de casa. Tenia 17 anys. Vaig decidir ajornar la marxa per anar al concert. Tenia tots els seus discs en vinil. Me'ls havia regalat una amiga i els escoltava quinze vegades seguides, com fan els joves amb els seus ídols. I al camp de treball vaig sentir cantar L'estaca en polonès. L'últim concert on el vaig veure actuar va ser el 2007 a Verges. Acomiadada final.

Que Llach era un home compromès, ja ho sabíem. Que era un home que estima el país i la seva cultura, també ho sabíem. Però aquests darrers anys, des que es va implicar en la lluita per la independència i es va presentar a les eleccions, m'ha fet patir que s'aprofitessin del seu compromís. Perquè la política poques vegades està a l'alçada de la gent que estima les coses de veritat, de la gent que lluita per allò en què creu. Perquè he pensat molts de cops que tots aquells que han fet de la política una professió potser no entenen els que lluiten per convicció i no per qualsevol altra adulteració forçada. Perquè la solidesa, llescada i llençada a l'arena professional, potser ni tan sols no l'entenen. Hi pensava l'altre dia, quan Lluís Llach tornava a agafar el micro enmig de l'autopista, i tornava a cantar Venim del Nord, venim del Sud, voltat de gent, aquesta sí, compromesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit