16 de novembre de 2019
16.11.2019
Diari de Girona

No puc evitar-ho

16.11.2019 | 01:28
No puc evitar-ho

Ens està quedant un país d'allò més polaritzat. Com quan de petits algú ens feia la pregunta fatídica de: «A qui estimes més? El papa o la mama?». I tu responies: «Tots dos», però insistien amb un: «Segur que a un una mica més». I tu, finalment, murmuraves el nom del que millor et queia en aquella època. Sembla que aquí caminem i que poc hem avançat. Avui, per a la nostra gran desgràcia, si ets d'un bàndol, no pots apreciar res de bo de l'altre. És més, millor si l'odies. O ets d'una bandera o ets d'una altra. O ets el Cid Campeador o ets Tirant Lo Blanc. O defenses un model d'Estat o ets un pària. Res de nou sota aquest sol: o estàs amb mi o estàs contra mi. Continuem ancorats en les criaturades. I, de vegades, creixem una mica i semblem adolescents. Com Pedro Sánchez i Pablo Iglesias abraçats després de la pantomima de l'acord. Una estampa que recorda la imatge dels joves que, amb un parell de copes de més, exalten la seva amistat a altes hores de la matinada d'un dissabte a la nit. Si s'haguessin estimat tant fa mig any, ens hauríem estalviat moltes hores de farsa i sainet, milions d'euros i una infinitat de desil·lusió. Sis mesos després, Pablo Casado ha fet els deures i s'ha reconciliat amb els seus majors; Albert Rivera se'n va amb la seva mascota, Lucas, a una altra banda i uns marxen amunt i avall tallant autopistes i posant traves a la llibertat individual. Mentrestant, altres criden « A por ellos». Ui.

Un dels millors consells que em va donar un gran psicòleg va ser tornar a veure Les amistats perilloses, de Stephen Frears. Concretament, l'escena en la qual John Malkovich deixa Michelle Pfeiffer. Valmont s'ha acabat enamorant de Madame de Tourvel, però l'amor no entra en les pautes del joc imposades per Glenn Close, Marquesa de Merteuil. Així que la marquesa li dona la regla d'or per acabar amb la relació: repetir «no puc evitar-ho». Quan Pfeiffer li demani explicacions i li rebati la seva decisió, ell respondrà amb la mateixa expressió, un altra i vegada. Perquè és una frase emocional. Tant, que no admet rèplica. Sense rèplica, no hi ha diàleg i qüestionar una emoció és un peix que es mossega la cua. Només crea frustració. El pitjor que podria haver-li succeït a Valmont era raonar amb ella, perquè raonant s'hauria posat en evidència. Davant el ridícul, millor quedar com un «Don Juan» professional.

Els crits d'« A por ellos, oé» em portaven bons records. Em recordaven Iniesta, en una nit d'estiu i el gol que convertia la Selecció Espanyola de futbol en campiona del món. Grans. Ellos eren els jugadors holandesos, el terreny de joc i 90 minuts. Res més. Diumenge, després de conèixer els resultats electorals, es van sentir els mateixos càntics, però amb diferències substancials. Els que els cantaven simpatitzen amb un partit polític que promou la polarització i qüestiona els drets fonamentals. Preocupa la banalització de l'odi, la manca de raó i la inseguretat que només ells saben qui són els ellos a qui cal anar a buscar. De moment, tot es resumeix en un: o estàs amb mi o estàs contra mi. Ells tampoc poden evitar-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit