Divendres vaig tenir el plaer de participar com a moderador en un debat sobre els 40 anys de Mifas amb Joaquim Nadal, Carles Campuzano i Anna Simó. Unes conferències d'Antoni Puigverd i Albert Llovera havien precedit el debat. Mifas és una entitat pionera a Catalunya, i diria que a Espanya, en la inclusió social de les persones discapacitades. La conec gairebé des dels seus inicis, per la meva amistat amb dos dels seus impulsors, Farri Danés, que en fou president, i Joan Soliguer. I des de fa anys mantinc una cordial relació, d'afecte recíproc, amb Pere Tubert i Quim Bonaventura. Gent noble.

Fa unes setmanes, l'actual president, Albert Carbonell, comentava al nostre diari que «si ara agaféssim algú de 1979, quan ens vam constituir, i el transportéssim al segle XXI, segurament ens diria 'i de què us queixeu, vosaltres?'». Cert. En aquell 1979, tot estava per fer. També el país, acabàvem d'estrenar la democràcia i la Constitució era recent. Mifas va substituir el caràcter purament benèfic d'entitats que existien durant el franquisme per la integració social i laboral, que és la millor de totes, de les persones que tenien una discapacitat física. I ho va fer a partir de crear empreses pròpies per facilitar llocs de treball. Ara, Mifas pot celebrar amb satisfacció els seus primers 40 anys de vida, fruit del treball, la col·laboració i l'esforç de moltes persones. Joaquim Nadal va explicar en el debat que Pere Tubert, l'home que ha presidit Mifas amb tenacitat i eficàcia durant més de 30 anys, sempre li deia «no ens dones diners, però ens ajudes». L'ajuda, i això no ho va dir Nadal, però ho dic jo, que li va negar Carles Puigdemont quan, amb l'excusa d'un concurs públic, va retirar a Mifas la concessió de les zones blaves de Girona per atorgar-la a una empresa de Madrid. El canvi va ser un desastre, i al cap de poc temps el mateix Ajuntament va haver de rectificar i anul·lar la concessió. Mifas va passar per un període crític. Tubert i el gerent, Alfons Moreno, van suar tinta, però se'n van sortir gràcies a la seva la perseverança. Mai ningú no ha demanat disculpes.

Mifas és una entitat apolítica. La seva única vocació és social. A diferència de la majoria d'organitzacions d'allò que anomenen la societat civil, no és submisa amb el poder polític. Amb cap. Han sigut un corcó, en el bon sentit de l'expressió, per a totes les administracions públiques. Potser per això, la jornada de divendres va comptar amb l'absència de l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas (sí que hi era l'alcalde de Salt, Jordi Viñas). Deu ser més important «negociar» amb els que ocupen, impunement, l'ajuntament o sortir a defensar els que causen destrosses i disturbis a la ciutat. Recorden quan deien que la República catalana seria social? Fa temps que ja no en parlen.