Quan érem petits, l'estació del fred començava a mitjans de setembre. M'explico: juliol i agost deixaven el país al bany maria. La vegetació revinclada i les cares estovades indicaven que veníem de passar molta calor. I quan dic país dic l'Empordanet, però m'imagino que a tot arreu devia passar el mateix. A mitjans o finals de setembre sentíem una esgarrifança, un vespre qualsevol, l'avís que l'època de la calor tenia ranera i que l'època del fred picava a la porta. Patíem la primera llevantada, a la manera d'un punt i a part contundent. Passàvem de fer la darrera capbussada, un dia, a treure la roba d'hivern, l'endemà. I a les llars s'hi feia el foc inaugural, omplint els pobles d'olor de llenya encesa.

Sembla que parli d'un temps i d'un país remots, però això passava fa només vint, trenta anys. Avui, el que els cursis en diuen l'època de banys sol començar a finals d'abril i trobes gent en remull, a les platges, fins ben bé principis de novembre. El canvi climàtic ha destarotat la climatologia que vam aprendre. El cos i el cap, hereus i memòria d'un temps equilibrat, ordenat en quatre estacions o, per a nosaltres, en dues èpoques, d'uns anys ençà van de corcoll amb la nova situació.

L'època del fred: la tardor remullava el país i tancava la gent a les cases, i l'hivern vivificava l'aborigen i congelava el món. No hi ha res més plaent que prendre el sol de migdia durant les minves de gener. Després la primavera tornava boja tota cosa viva i l'estiu, per oposició, en rematava la maduresa i l'enterrava al compàs de les cigales, de dia, i dels grills, de nit. Ara com ara, si bé encara es produeix aquesta graduació -aquesta mena de rellotge que sincronitza els cossos i els cervells amb la Terra-, la realitat és que el temps es presenta com un escorniflaire impertinent.

No obstant, l'evidència que anem pel pedregar, però, hi ha aspectes que encara no han canviat. Vull dir aspectes relacionats amb el moviment pendular del clima. Un dels quals, que jo faig servir per no perdre l'esperança, és la presència de l'última mosca. Arribat el fred, les mosques es refugiaven a les cases. Aquelles mosques negres, una mica maldestres, que topaven als vidres i que semblava que, de tan grasses, els costava de volar. Feien part d'una tropa que s'anava morint. Qui no n'ha escombrades de terra, cadàvers de panxa enlaire arran de les finestres. I al capdavall només en quedava una. Exhausta, la més grossa, solia brunzir al marc del finestral del menjador, sense poder aixecar el vol.

A casa cada any li posàvem nom. La Ramona, la Paquita. Passada avall l'última mosca, de mort natural, volia dir que el fred havia arribat de debò. I nosaltres en guardàvem el record. L'any X, la Conxita havia durat molt, i en canvi l'any Z la Reparada havia flaquejat de seguida. Puntejàvem la memòria amb aquesta petita continuïtat obstinada.