Algunes èpoques veuen morir els seus déus i néixer altres de nous. De vegades, es tracta de divinitats menors; en altres, de poderoses deïtats. El nostre deu menor respon a una data precisa: 1978, i a un nom propi: Constitució Espanyola. El seu enterrament va quedar segellat en la passada moció de censura contra Mariano Rajoy, on es va veure com queien tots i cadascun dels límits que creien infranquejables en una democràcia. El pacte de PSOE amb Bildu, per exemple, encara que fos merament tàctic o posicional. O l'acord entre els socialistes i els partits independentistes catalans, que havien participat en les infaustes jornades parlamentàries de setembre i octubre de 2017. En el món de la representació política, la moció va passar per ser una resposta moralitzant a una situació d'autèntica «emergència democràtica», provocada per la corrupció dels populars. Aquest va ser el relat de fons que ha patit des de llavors una incessant sacsejada, però sense que deixi de ressonar com un suau baix continu. Subjecte al rigor de la demoscòpia, el maquiavel·lisme contemporani abandera un cinisme que no es reconeix com a tal. Diríem que és el poder dels espais buits i de la seva falta de significat. La democràcia, entenen, pot ser una cosa o una altra: la norma de les lleis o la dels homes, el parlamentarisme representatiu o el populisme insistent, l'esperit constructiu de la moderació o el fanatisme de les ideologies, la realitat o el simbòlic. La política curiosament es mou més ràpid que la realitat.
Hi ha fets, però, que em temo que no admeten discussió. Un d'ells és el col·lapse del 78, incapaç ja de reflotar-se a si mateix. El PSOE havia de decidir si optava per una estratègia de xoc que abracés la gran coalició dels partits centrals de sistema (PP, PSOE) o si preferia accelerar la seva mort virant cap a l'esquerra il·liberal. I s'ha inclinat en aquest últim sentit, ja sigui per convicció o per debilitat. Queda per veure quant aguantarà -si aguanta- i fins on arribarà sense trencar-se interiorment. La fragilitat a partir d'ara -si Sánchez aconsegueix finalment la investidura- serà màxima, amb el govern pres de les seves contradiccions, la revolta catalana creixent i l'hivern econòmic a la volta de la cantonada. Però el mal ja està fet i la desconfiança segueix frenant el funcionament de les institucions espanyoles. Un gran acord nacional és més difícil demà que avui. I avui que ahir.
Perquè si el 78 sucumbeix, no hi ha sortida possible sense el PP; igual que passaria amb les tornes canviades. De la mateixa manera que, agradi o no, tampoc hi ha sortida possible al conflicte territorial sense una acurada reconstrucció dels afectes mutus, la qual cosa exigeix ??dialogar amb els nacionalistes. En la seva columna de fa uns dies a El País, Juan Claudio de Ramón reivindicava el concepte de les nacions com a herència -i no només com projecte-, plantejant la qüestió crucial de què hem de conservar. Es tracta d'una pregunta important, quan l'acceleració dels esdeveniments sembla voler desbordar tots els dics en l'espera d'un nou país. Sense un lideratge moral clar, amb una Espanya cada vegada més dividida, convé recordar que els riscos es magnifiquen. I, per descomptat, el tema no és substituir la Constitució per una terra incògnita sense ordre ni concert, sinó procedir a reparar el defectuós i a consolidar el ferm. Tot el contrari a seguir cavant trinxeres.
