Cauen els dies i molts catalans es manifesten. Tossuts. Tallen carreteres, vies de tren i, també, encenen Barcelona. El clàssic «foc a la barrinada!». Es deté gent aleatòriament. De cop ix una idea genial, en la qual l'Estat espanyol no hi havia parat: acusar els polítics empresonats de terroristes. Maldita sea! Encegats en acusar els polítics catalans de rebel·lió, no van veure que, amb la mateixa falta de proves, se'ls podia haver acusat de terroristes. Ai-las! Too late! Ara i seguint la dinàmica de la sentència que criminalitza les manifestacions, la fiscalia entra de ple en el discurs d'acusar la gent que crema contenidors i els que tallen carrers de terroristes. No interessa la justícia sinó la repressió. Van de bòlit. Tenen l'orgull ferit des que els serveis secrets, els alcaldes socialistes que feien de confidents i deu mil policies no van trobar ni una maleïda urna. I, això, és paga. Si no encalcen el Tsunami, també, ho pagarem. Els caps policials que van atacar amb cops de porra les àvies se'ls premia. De cop al bot, la policia s'ha trobat amb què els nets els tiraven pedres, ous i pintura, mentre es feien selfies al davant de les les barricades enceses. Els polítics unionistes quan xerren fan una encesa alabança a favor de la policia. Cal? I la policia enviada a Catalunya es queixa. Mal pagats, pitjor alimentats i entaforats en racons insalubres. Mentrestant, la fiscalia trena el discurs del terrorisme. És un concepte no gens fonamentat però que els fa servei. S'agafen ostatges per incriminar i no pas proves a l'hora d'acusar ningú. Aventuro que, l'Estat, «como gato panza arriba», no munti un altre judici espectacular en contra dels republicans. I el Tsunami, a on para?
