17 de novembre de 2019
17.11.2019

«Entre els ulls i el dir»

17.11.2019 | 06:00

Mireia Lleó és una poeta d'una admirable coherència interna i d'una qualitat àmpliament reconeguda. La solidesa de la seva trajectòria és la conseqüència de l'esperit d'exigència amb què l'ha anat construint. Avalada per premis importants i per una valoració merescudament elogiosa de la crítica, ens trobem davant d'una autora consagrada que ens ofereix ara una ambiciosa i complexa trilogia: Entre els ulls i el dir, un volum que, per la maduresa i la profunditat que transmet, constitueix una veritable fita dins de la seva producció bibliogràfica i que es compon de tres reculls: Contraforts, La primera paraula i Dona i paisatge. Hi constatem una certa diversitat temàtica (des de l'intimisme i l'elegia a una cartografia de paisatges i ciutats –Sicília, Lisboa...–) i formal. Mireia Lleó hi alterna versos, incloent-hi un seguit de sonets magistralment cisellats, i proses poètiques, que presenten, tot i la linealitat, una respiració interna, que reflecteix una cadència i una musicalitat que demostren la sensibilitat exquisida de l'autora. M'he referit a la variació interior d'Entre els ulls i el dir, però des del primer moment ens adonem que aquest reeixit edifici literari se sosté sobretot a partir de dues columnes primordials: l'escriptura i la memòria. Hi reconeixem una Mireia Lleó que fa balanç de vida, que mira enrere i que, des del dolor de les ferides que ha sofert i les cicatrius que han deixat dins seu, cerca aixoplucs, amagatalls on arrecerar-se («illots on prendre alè», «secreta balma»), des d'on afrontar el futur. I la literatura hi assumeix una funció essencial: «T'emmiralles en aquest món fet de versos on trobes resposta als teus dubtes», «Només en les paraules el consol t'era possible», «Silenci esgarrapant tots els silencis/ des d'on només s'engendren els poemes»,... Efectivament, Mireia Lleó proclama a Entre els ulls i el dir la seva fe en la força salvífica del mot. I ens parla de «Les paraules com a última frontera», perquè per a Mireia Lleó hi ha un lligam íntim, definitori entre vida i literatura: «I viurem clavats enmig de la paraula/ que tot ho il·lumina, emmirallant-nos». Però, complementàriament, el silenci també esdevé per a Lleó una companyia indispensable: «Seré la traginera de silencis». Tot i que es percep a les pàgines del llibre un to nostàlgic, de vegades elegíac («La teva veu es vincla i s'abat igual com les tiges despullades al vent hivernal»), el vitalisme i fins i tot la sensualitat («El cos és una illa que t'acull») hi emergeixen com a expressió del seu compromís amb la vida: «Demà sabrem obrir camins entre tenebres». El volum es clou amb deu autoretrats, que arrelen el present en la memòria: «Els gorgs profunds de la memòria quieta/ i blaus i verds confosos l'embolcallen». Cal celebrar, doncs, aquesta trilogia que confirma la rellevància de l'aportació de l'obra poètica de Mireia Lleó a la literatura catalana actual i el lloc destacat que ocupa entre les autores de la seva generació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit