Fa dies que surten notícies sobre el santuari. Gent enfadada, discussions, algun fet segons les notícies desagradable, reunions amb el Bisbat, molts desacords amb les últimes persones que hi eren. Jo dic el que he sentit o he llegit, no ho he vist.

Soc fan dels Àngels. Quan vàrem batejar la geganta antiga li vàrem posar Àngels perquè és un santuari que no hi ha gironí que de petit, d'adult, d'excursionista, pare de família o de gran, no hi hagi anat.

El primer que hauríem de fer és un homenatge pòstum als qui al llarg dels 50 anys varen tenir cura d'ell: mossèn Joan Juanola i família en uns temps precaris -hostatgeria vella, dificultat de portar aliments quan abans no existien congeladors-, però els Àngels era una mica casa nostra, tots teníem un dia per pujar-hi i sabíem que allà la Teresa, atrafegada anant d'un cantó a l'altre, ens prepararia un bon pa amb tomata, truita, embotits i el que fes falta. En Baldiri els faria un carajillo i la gent compraria un ciri per encendre'l a la Verge; i en Josep, malgrat tenir les cames tan delicades, es barallava amb els fogons per tenir-los tots a punt. Altres comprarien un record per petit que fos, però seria dels Àngels.

Els diumenges, col·lectius que hi anaven a fer celebracions, Manaies, Gegants, tot tipus d'associacions. Encara que anaven de bòlit, trobarien el seu plat d'arròs dels Àngels, els seus canelons, i tothom content, servits per aquell grup de noies dels voltants de Girona que els dissabtes i diumenges anaven a fer un sobresou, unes solteres i altres no.

Pujar als Àngels era més que trobar un santuari disposat a transmetre esperança a qui la necessitava per a un familiar malalt o amic, i amb la seva creença quan sabies que algú hi anava li deies que et posés un ciri.

El santuari dels Àngels, des de la seva existència, ha estat un lloc de peregrinació però sobretot un lloc de recolliment i de fe que la gent quan hi pujàvem en baixàvem plens de bones i noves sensacions, cadascú les seves, però en tornaves nou. Quan eres allà dalt i no divisaves l'horitzó, amb aquella vista et transformava, i jo sempre pensava que tots érem més bons.

En Max Varés, de la banda dels Manaies, al cel sia, establert més de 14 anys a la carretera dels Àngels, tenia una casa de menjars de nom Can Max. Mossèn Joan Juanola li va encarregar una creu per substituir-ne una que hi havia posada l'any 80 i que per les inclemències es trobava en mal estat. Amb les seves mans en Max va fer la meravellosa creu dels Àngels, que porta per nom «El Crist de l'acollida».

Són moltes les famílies i gironins que feren la pujada als Àngels. Gironins com el doctor Sánchez (en Pipe), la família Perich, pares i fills, la família Marquès, la família Franch, el meu oncle l'atleta, l'ha seguit el seu fill Raimon... així un gran nombre de famílies i atletes que del santuari en feren el seu referent. Eren molts els matrimonis que hi anaven a fer retirs de set o vuit dies.

Des d'aquestes ratlles he volgut homenatjar la família de mossèn Joan Juanola, el seu germà, la Teresa i la família Mendoza, però al final, davant la tristor que sentim la gent que estimem els Àngels, es tracta de trobar resposta a la pregunta que es fa tothom: «Els Àngels és obert o tancat?». Qui té resposta a aquesta pregunta? Ja és preocupant. Un santuari arreglat recentment, què passa que no es pugui trobar solució a aquest problema? D'on ve la manca d'entesa?

Ens portarà aquest desencís a permetre que es perdi un santuari únic i de referència, el de la Mare de Déu dels Àngels?

Que Déu no ho permeti. I que la gent hi trobi l'acollida que durant més de 50 anys hi varen trobar, espiritualitat, pau, benestar, acollida, hostatgeria i tot el que fes falta quan arribaves a aquest cim tan alt.