18 de novembre de 2019
18.11.2019
Diari de Girona

Tradició i moda

18.11.2019 | 06:00
Tradició i moda

Els canvis són, en tots els aspectes aliens a la materialitat natural, una evidència no discutible. Malgrat que podem llegir en la novel·la El Gattopardo de Giuseppe Tomasi de Lampedusa que «les coses han de canviar, perquè no canviï res», és evident que, entre altres disjuntives, els comportaments socials sofreixen alteracions indiscutibles.

Les tradicions, com a concepte cultural, mantenen moltes característiques comunes d'anys enrere. Unes es conserven i d'altres han quedat emmagatzemades dins un fons, en el qual s'hi troben tradicions i modes passades. I d'aquestes no totes tenen la característica de ser, només, el testimoni d'un passat temps. Són aquelles que es mantenen i que, inclús, poden passar per actuals. Disquisicions? No, evidències.

Fem una sortida pels carrers amb ganes d'observar què veiem. En el tema de la mobilitat, no parem atenció als molts cotxes que circulen pel seu carril: la calçada. Les motos ja són figues d'un altre paner. N'hi ha molts de motoristes que fan ús d'un tarannà normatiu correcte. Malgrat que algunes d'elles, naturalment els seus conductors, o bé s'excedeixen en la preceptiva velocitat de trànsit o fan avançaments temeraris, i no sempre per l'esquerra del vehicle ultrapassat. Cotxes i motos són, o potser ja eren, els mitjans de locomoció més usats. En parlar de cotxes cal posar-hi, dins el mateix concepte, els camions i les furgonetes. Ells circulen pels vials dels carrers. Obeeixen les preceptives normes de circulació i els semàfors. Respecten el pas dels vianants. Bé, no tots. És l'excepció que confirma la regla.

Les bicicletes tenen un tractament distint. Abans, el ciclista era una persona, quasi sempre d'edat madura, que en no poder fruir de cotxe propi, per la circumstància que fos, passava per les vies de circulació. Avui, els conductors de bicicletes solen ser, en àmplia majoria, mainada que ignoren d'anar per on toca i que usen, freqüentment, les voreres. Ah!, i bicicletes amb més d'un ocupant! Despropòsit social i formatiu. En no haver-hi «guàrdies de peu», fan poc cas dels «agents cívics», la missió dels quals és més que tot informativa. És evident que s'haurien d'anotar les advertències i saber que les reincidències podrien tenir una sanció administrativa amb responsabilitat civil subsidiària.

Ai!, si tot acabés aquí! Als vehicles en qüestió, els han sortit «competidors moderns»: els patinets (amb motoret o sense) i les planxes. Tots ells circulant, amb poques exclusions, per les voreres. El vianant ha de tenir ulls a l'esquena. També, una constatació. Els termes dreta i esquerra, a penes existeixen. Amb tot aquest galimaties de «circulació per les voreres» es pot produir la següent eventualitat. Una persona, que camina per la vorera, veu a terra una moneda. Instintivament, i sense mirar rere seu, fa un parell de passets, per collir-la. I si ve, en aquell moment, una bicicleta, patinet o planxa? Lesió assegurada. I, qui ho havia de dir?

Deixem la mobilitat. La tradició, solament contemplant el tema del vestir, és de caire més que heterogeni. És pot veure un senyor d'edat que porta «barretina» (un sol a Girona) i que fa la seva asseguda en un banc, sempre el mateix, d'un cert carrer de la nostra ciutat. Fa goig de veure'l. És una tradició, l'ús de la barretina, de total oblit. Ans, era un senyal manifest de catalanisme. Anem observant. Les noies joves, i algun noi, porten estrips als seus texans. Naturalment que aquesta moda xoca amb la passada, en la qual la mare cosia qualsevol esparrac. Hom suposa que aquests pantalons amb estrips són, només, un ús de carrer o de casa seva. No es pot imaginar que el jovent que llueix aquests texans, tan de moda actualment, els porti per anar a una entrevista de sol·licitud de feina o en un acte de presentació empresarial per informar d'alguna novetat que se li ha encomanat de fer conèixer. És allò que «l'hàbit no fa el monjo, però ajuda a fer-lo» o a «tal honor, tal senyor». És la frase feta d'«un lloc per a cada cosa, i una cosa per a cada lloc».

Concloem. Hi ha tradicions i modes passades que tenen una clara descendència en algunes de les actuals. Semblants, unes, i diferents, d'altres. Els canvis i les semblances avalen, per igual, els comportaments socials.

I «una vegada hi havia un rei que tenia el cul vermell...». La llibertat d'expressió pot estendre's a l'ampli món dels vestits o dels «discutits», per opinables, pentinats de colors. Costums i modes. Res a dir, sempre que hi hagi un respecte a la pròpia persona o a la dels altres.
Capítol, no discutible, podrien ser algunes de les «manifestacions estimatives» de carrer. No serà, també, una qüestió de respecte personal? Opinable? La llibertat té els seus límits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook