Col·lecciono envasos buits de desodorants. Dels de bola, que contaminen menys que els d'esprai. Em fa pena llençar-los perquè en la meva infància només un d'ells hauria constituït una joguina marciana. Ens agradaven molt llavors les coses que arribaven de Mart, encara que mai va arribar-ne res. Sembla una contradicció, però es tracta d'una paradoxa, és a dir, d'una contradicció aparent.

Durant aquells anys no hi havia setmana sense plat volador procedent del planeta vermell. Parlàvem de Mart com qui parla de Conca. Si haguéssim trobat en un descampat un tòner d'una impressora actual, hauríem pensat que havia caigut de Mart.

- Això és molt marcià -dèiem davant determinades manifestacions de la realitat.

Hi havia frases marcianes i també teories marcianes i fins i tot pel·lícules marcianes. L'avi d'un company de col·legi era marcià. Anàvem a berenar a casa seva per veure'l. Estava verd a causa de la reacció de les medicines que es prenia contra la demència senil, però el nostre company atribuïa aquest color als seus orígens.

- He de fer alguna cosa amb tots aquests envasos de desodorant buits -li dic al meu terapeuta.

- Per què no els llença a les escombraries?

- Perquè estan completament nous.

- Però no estaven buits?

- Buits, però nous.

Gasto molt de temps en les meves sessions de psicoanàlisi parlant d'objectes que no m'atreveixo a llençar. El tòner esgotat de la impressora, per exemple, que sembla una escultura. En dec tenir uns cinquanta o seixanta. Em trobo a la vora de la síndrome de Diògenes. Li he dit a la meva dona que m'incineri amb tots aquests objectes que tanta fascinació em provoquen.

- Massa plàstic -diu ella-, contaminaríem la ciutat i em posarien una multa.

La vida (i la mort) té aquestes petites complicacions que potser ens serveixen per descansar de les grans. Si fos possible, ho tornaria tot a Mart, amb el meu cadàver, ja que també jo dec procedir d'allà.