Un problema immens però desconegut. És la definició compartida per les entitats d'infància sobre l'abús sexual, una de les violències més greus que pateixen els infants però de les quals tenim dades insuficients i contra la qual fem poc. Avui, Dia Mundial per a la Prevenció de l'Abús Sexual Infantil, seria bo que recordéssim que encara que els estudis coincideixen que almenys un de cada cinc nens o nenes són víctimes d'abusos sexuals a Catalunya, només el 10% dels casos surt a la llum. En set de cada deu denúncies no s'arriba mai a judici. I quan arriba, un 73% dels processos legals acaba sense condemna.

El procés feixuc a què se sotmet la víctima i un model ineficaç de detecció tenen com a resultat que la majoria d'agressions quedin impunes. Els nens i nenes segueixen en mans del seu agressor durant anys, a vegades fins que tenen la majoria d'edat. Normalment no reben ni teràpia ni suport i carreguen amb un calvari la resta de les seves vides.

Com s'expliquen aquestes xifres? L'últim informe de Save the Children sobre el tema constata que tenim un sistema que no només no suma, sinó que resta. En comptes d'oferir una protecció eficient, el que troben els infants és un procés llarg i complicat i que no permet la seva recuperació.

Què sabem dels abusos que pateixen aquests nens i nenes? Que la immensa majoria, al voltant d'un 80%, es produeixen en l'entorn familiar i que l'agressor sempre és un home: el pare, el padrastre, un oncle o un germà. El 20% restant té lloc en col·legis, activitats esportives o entorns d'oci. Aquest percentatge s'ha fet més visible gràcies a l'esforç de persones com Manuel Barbero, que va aconseguir que els casos de pederàstia als Maristes sortissin a la llum posant per primera vegada sobre la taula els abusos al si de l'Església catòlica espanyola. La sèrie documental Examen de consciència, d' Albert Solé, va posar un altre gra de sorra denunciant les agressions que van patir durant dècades nens al Monestir de Montserrat.

La cobertura de tots dos casos ens va enfrontar a testimonis punyents però seguim sense prendre mesures contundents per revertir la situació. Hi ha protocols però no funcionen perquè no tenim un model efectiu d'abordatge de les violències sexuals. Només el 15% dels centres escolars comunica a l'administració quan un nen o una nena denuncia una agressió. Quan una mare descobreix que la seva parella està abusant del seu fill o filla, és habitual que es dubti del seu testimoni o fins i tot que se l'acusi d'inventar-se'l.

D'alguna manera, és com si intentéssim amagar el cap perquè ens resulta massa dur escoltar un nen o una nena explicar que el seu pare, el seu padrastre o el seu professor l'han obligat a fer-li una fel·lació, que té malsons pensant que es repetirà. Jo m'he vist en aquesta situació i és dur haver d'assumir que aquesta realitat forma part de la vida quotidiana d'almenys un de cada cinc infants.

No podem seguir sense mirar de cara un problema que sembla que ha d'estar sempre a la llista d'espera. Hem de revisar els protocols i reconèixer que no estan funcionant. És urgent fer avançar l'avantprojecte de Llei per a la Protecció de la infància enfront de la Violència que es va presentar al Congrés el desembre passat i que obligarà a denunciar perquè no fer-ho comportarà penes. També és inajornable evitar que els delictes prescriguin abans que les víctimes se sentin fortes per denunciar.

Cal desplegar nous models que facilitin que les denúncies prosperin, com el de les Barnahus o Cases dels Infants, que es troba en fase pilot a Tarragona, però hem de fer-ho ja. Com més temps esperem, seran més els nens i les nenes que seguiran suportant els abusos en silenci. És responsabilitat nostra dir prou.