En més d'una ocasió he escrit en el nostre diari que el PSOE i ERC seran tard o d'hora cridats a resoldre el conflicte que es viu a Catalunya. Possiblement siguin els primers els que es troben en una posició més feble, atès que els resultats del 10-N no els foren tan favorables com ells desitjaven. És cert també que els republicans perderen dos escons a causa de l'aparició de la CUP en el mapa electoral espanyol.
Possiblement avui tots aquells que ens movem en un espai d'entesa, de centre, som incompresos per molta gent, però com més es radicalitzin les posicions més negre serà el futur. I compte perquè si l'acord que molts aplaudiríem no arriba, ben aviat viurem unes noves eleccions legislatives sense possibilitat de rectificació, atès que soc dels convençuts que la suma de PP i Vox faria majoria absoluta. No necessitaran per res ni les restes de Ciutadans, que allò més segur és que es dissolguin entre les files populars.
Per tant, cal ser valent. I ho han de ser Pedro Sánchez i Oriol Junqueras o la persona designada que sembla ser Pere Aragonès. Ara és l'hora de saber si es volen cercar solucions al problema, o bé ens apuntem a allò que diuen els castellans que « cuanto peor, mejor».
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sorprengueren l'opinió pública i sobretot al PP quan el proppassat dimarts anunciaren un principi d'acord per governar conjuntament. Els conservadors van servir-se de Núñez Feijóo per intentar posar sobre la taula un altre tipus de pacte que deixés Unides Podem a l'oposició, però ja era tard: el líder socialista ja no va tornar ni la telefonada a Pablo Casado. El casori al final anava a missa.
La dreta espanyola no estalviarà esforços per fer fracassar l'inici de la legislatura. Emprarà tota l'artilleria contra uns socialistes que no van sobrats de forces. Sembrarà la por i això qualla en molts sectors de l'Espanya profunda. Per sort, Iñigo Urkullu ha posat una mica de seny i està disposat a ajudar Pedro Sánchez en un full de ruta difícil de superar. Però aquest pacte necessita de l'abstenció com a mínim d'ERC. I davant la pugna entre els republicans i els seguidors de Puigdemont agrupats a JxCat, pot ser que els tremolin les cames. Ara no es tracta de saber qui és més valent o més agosarat. Ara es tracta de saber si la política serveix per trobar una sortida a aquest carreró fosc i complicat o bé continuem amb aldarulls i violència als carrers i places de Catalunya.
Serà bo saber si ERC està disposada a desmarcar-se de la CUP i JxCat o bé el pànic de tornar a perdre unes eleccions catalanes els fa recular. És cert que tothom haurà de fer concessions, però el mateix risc dels republicans el corren els socialistes. Uns tenen el tàndem PP i Vox a la cantonada i els altres JxCat.
En moltes ocasions els grans estadistes han superat situacions complicades i se n'han fet la pell. Però el país hauria de passar per sobre dels partits, de les enquestes i dels càlculs electorals. No es pot fer només política de vol gallinaci, sinó que cal en aquests moments posar els fonaments forts per a trobar l'encaix entre Catalunya i l'Estat. De ben segur que hi ha solucions a la problemàtica actual i algú haurà de liderar el moment que vivim. És evident que Quim Torra no és la persona adequada, però ERC gaudeix d'un partit fort, capaç de suportar la tamborinada i amb uns líders joves amb un recorregut llarg. No es pot desaprofitar aquest moment si no volem continuar perdent llençols a cada bugada. Ara és l'hora de la política. I són molts els ciutadans que a crits demanem una entesa sense guanyadors ni vençuts.
