Moltes persones, que no som independentistes, ens hem autoinculpat. És una manera de protestar davant la deriva autoritària de l'Estat espanyol, que està conculcant drets fonamentals: la sentència del procés no és quelcom anecdòtic, forma part del cicle reaccionari global que s'ha estès arreu del món. Les forces conservadores, per mantenir els seus privilegis, estan promovent cúpules judicials amb magistrats afins al seu ideari i que interpretin el dret segons els seus interessos. Aquesta estratègia ha donat els seus fruits, només hem de fixar-nos en decisions judicials que han impedit a forces progressistes accedir al govern en diferents països. A casa nostra l'accés al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional, en molts casos, s'ha fet més per criteris ideològics que per prestigi professional. La Unió Europea s'ha queixat reiteradament d'aquest criteri de promoció judicial a Espanya.

La confiança és la principal força que cohesiona una societat, sigui una família o un Estat; si aquesta es perd, a curt termini es pot mantenir mitjançant la violència, legal o policial, iniciant així una confrontació entre l'Estat i la societat, és a dir, entre el principi de legalitat i el principi democràtic, que no es podrà resoldre sense modificar l'antic ordre. En un Estat la confiança se l'han de guanyar les seves institucions, entre elles el poder judicial, que hauria de ser independent, ideològicament i política, i les seves sentències haurien de semblar justes. Als anys setanta Marcelino Camacho va ser condemnat a 20 anys de presó com a cap de les Comissions Obreres. Es dirà que eren altres temps, però és una mostra d'una sentència en la qual la justícia era només una façana. La sentència del procés podria obrir la porta al fet que una vaga o una manifestació es considerin sedició.

Els fets de 20 de setembre i 1 d'octubre de 2017, que s'han definit com els actes de desobediència civil «pacífica» més important en la història recent d'Europa, han portat els capdavanters d'Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana i el Govern de la Generalitat a ser condemnats a llargues penes de presó. La sentència la va dictar un Tribunal Suprem, compost majoritàriament per magistrats conservadors, en un ambient de revenja a la capital de l'Estat i amb un judici que, segons molts juristes, ha obligat a «rebregar» el Codi Penal. L'Estat es nega a veure que estem davant una crisi constitucional i en lloc de diàleg, com han fet altres estats (Regne Unit i Canadà), s'ha optat per la violència, legal i policial, per castigar l'independentisme. Un destacat membre de l'àmbit judicial no s'ha pogut estar de dir públicament que a Espanya hi tornen a haver presos polítics.

La democràcia espanyola necessita cúpules judicials que mereixin la màxima confiança. El panorama actual no és aquest. També és preocupant que partits que es diuen d'esquerres, entre ells el PSOE, estiguin tan acomplexats pel nacionalisme espanyol -fomentat pels mitjans de comunicació- que callen davant d'una sentència que va contra drets fonaments i que més enllà del nostre país es veu com a autoritària i injusta.