Agost de 1974, el president dels Estats Units d'Amèrica, Richard Nixon, presenta la seva dimissió davant la imminència d'un impeachment que podria implicar-li la destitució. Han passat dos anys des que la policia descobrís l'assalt a les oficines electorals del Partit Demòcrata, el seu rival, a l'edifici Watergate de Washington. La implicació directa de Nixon no estava demostrada, però el president republicà ha estat descobert mentint a l'opinió pública en encobrir els assaltants de Watergate. Nixon va dimitir per mentider, va contravenir el vuitè manament.

Gairebé 50 anys després, mentir resulta una activitat corrent en la política democràtica occidental. I no només perquè Donald Trump ho hagi posat de moda i, amb ell, tots els populistes, des del peronisme argentí als ultradretans eslaus, dels brexiters britànics als bolivarians de pacotilla. Els extrems es toquen un cop més, necessitats d'enardir les masses, per als quals no hi ha més veritat que l'única que es vol sentir.

En aquest sentit, el nostre país fa temps que pateix l'ús i abús de dades i interpretacions falses. L'anunciat com a futur vicepresident de Govern, Pablo Iglesias, és precisament un avesat funambulista de la mentida manipuladora. A aquest efecte, resulta reveladora la seva posició contrària a la filantropia d' Amancio Ortega en la investigació sobre el càncer infantil, argumentant de manera demagògica en utilitzar unes xifres distorsionades sobre la fiscalitat de l'empresari gallec.

Al creador d'Inditex no només se li nega el seu impuls social sinó que, a més, s'omet el seu lideratge com a creador de riquesa i en especial d'ocupació en un territori, Galícia, que tot just tres dècades enrere era un dels llocs amb majors taxes d'emigració per pobresa de tot Europa.

En la mateixa línia ha vingut sobreactuant també el sobiranisme català, responsable d'una lectura maniquea de la història sense parangó. L'independentisme ha arribat a convertir en herois nacionals filonazis com els germans Badia o tolerar comentaris racistes com els que el president d'ERC Heribert Barrera va pronunciar al seu retorn a l'Espanya democràtica. No és estrany, doncs, que amb aquests antecedents el seu actual portaveu, Gabriel Rufián, el «xarnego» útil de la causa, deixi anar mentides com que el mateix Ortega, Ana Patricia Botín i Juan Roig guanyen més que 15 milions d'espanyols junts. Una extrapolació tan impossible com fal·laç que va haver de desmentir un editorial de La Vanguardia fa pocs dies.

Ja sigui per ignorància o per malícia maniobrera, però els números no surten de cap manera. No és possible que Amancio Ortega i les seves empreses només paguin el 5% com diu el capitost de Podem quan l'impost de societats està en el 25%, com tampoc ho és que al costat de Roig i Botín guanyi 345 mil milions d'euros a l'any!, que és la xifra resultant de multiplicar 15 milions d'espanyols pel salari mitjà (uns 23.000 euros anuals; 12.600 el mínim). Una mica de rigor, si us plau.

I no ens oblidem de Vox, els representants del qual, ressuscitant textos combatius dels intel·lectuals de la Falange y de las Jons -de Ramiro Ledesma a Maeztu o el mateix José Antonio, molts d'ells amb antecedents en el socialisme utòpic- ja han començat a anunciar a crits consignes anticapitalistes i mentides com que s'han arxivat pels tribunals més de el 90% de les denúncies de dones per maltractament.

Així les coses, en el joc d'equilibris polítics que va postular el baró de Montesquieu -el pare il·lustrat de la divisió de poders-, hem anat veient com la pràctica totalitat dels organismes independents han anat caient sota el control partidari de la política. La Justícia, per exemple, queda emparada per les lleis però pateix per mantenir-se lliure de les pressions polítiques.

I molts altres escenaris d'interès públic, els anomenats contrapoders, tan vitals per a l'higiènic funcionament d'una democràcia social avançada, han estat també ocupats pels partits. Començant per les televisions públiques -i en particular les autonòmiques-, indispensables per a la veracitat informativa, base de qualsevol societat equilibrada. Seguint pel Centre d'Investigacions Sociològiques -CIS- les enquestes del qual de vegades resulten un acudit, l'Institut Nacional d'Estadística, el Tribunal de Comptes, i fins i tot un Consell de Transparència i Bon Govern de què no existeixen tan sols notícies de la seva activitat.

La pèrdua de credibilitat de la política ens obligarà tard o d'hora a buscar solucions. Les dels populistes -radicales, peronistes, sobiranistes i bullangosos en general-, ja sabem en què consisteixen. El sensat serà enfortir la independència dels contrapesos. Potser creant un observatori de les mentides polítiques per desemmascarar tant falsari. Aquest ha de ser, en qualsevol cas, el paper essencial de la premsa lliure en aquests temps.