Diumenge vaig gestionar malament una conversa amb la meva filla. Parlàvem de la mort i vam acabar parlant de la meva mort perquè li vaig voler explicar que jo havia après a tenir-hi una molt bona relació. La Maria és tan intel·ligent i tan madura que de vegades m'oblido -sobretot quan parlo amb ella- que només té 8 anys. Sentir-me parlar de la meva mort com una qüestió de fet la va posar massa a la vora de la idea de perdre'm i em va costar remuntar la tarda.
Perdona'm, filla. No t'hauria d'haver parlat així. Però hi ha algunes coses que m'agradaria deixar-te escrites per a quan passi el temps i jo ja no hi sigui. Has estat el més alt honor de la meva vida. El meu immerescut gran premi. T'he estimat amb cada gota del que soc. Des del dia que vas néixer no hi ha hagut mai res que m'hagi semblat més divertit que estar amb tu. Has estat el meu millor pla. El meu millor dia i la meva millor nit. A banda d'estimar-me, no sé quina opinió t'haurà quedat de mi com a pare.
Vaig mirar sempre de parlar-te i de créixer plegats en la conversa, d'explicar-t'ho tot perquè aprenguessis a explicar-ho tot. Perquè tinguessis el poder d'anomenar les coses, que és el que fa que els homes siguin veritablement lliures. Vaig mirar sempre d'escoltar-te, de saber qui eres, no vaig tenir cap interès que t'assemblessis a mi, que pensessis com penso jo, tot i que he d'admetre que quan descobria en tu algun traç molt meu m'envaïa una fonda satisfacció de pare pagat d'ell mateix -no sé si hi ha alguna cosa més empalagosa. Espero que sàpigues perdonar-me aquesta vanitat. Coses d'enamorats.
De seguida les nostres converses van anar a parar quasi totes a la línia tan prima en què el món reparteix la seva sort. De seguida vas detectar quina era aquesta línia, i quina aquesta sort. T'agradava abocar-te a l'abisme, i no era crueltat, sinó més aviat les ganes d'entendre el mecanisme de la caiguda. Perquè les ànimes -com les coses- tenen el seu mecanisme, i això també de seguida vas descobrir-ho, i gran part de les nostres converses anaven sempre sobre com es trenquen les persones quan no calculen prou bé el preu, quan s'aboquen massa a l'abisme sense comprendre la mecànica de la caiguda o simplement quan no són prou fortes per resistir l'envestida. No t'espantava res, llevat de les històries que contenien algun moment de patiment de mami o meu. Sobretot de mami. Vas tenir sempre la certesa que jo et protegia, i el sentit del deure de protegir la teva mare. Ningú no t'ho va demanar, ningú no t'ho va suggerir, va ser la teva primera intuïció, la primera posició que vas aprendre a mantenir. De vegades jo et retreia que mai no consideressis que el feble podia ser jo, en aquell instant concret, i la veritat és que no ho vas considerar mai, però no et sàpiga greu que t'ho digui: em vaig sentir sempre el pare més estimat i vaig detectar sempre, i va ser el meu millor orgull, la teva tendència cap a mi.
Ens ho vam passar molt bé i hauria estat fantàstic tenir encara alguns anys més. Els hauria viscut com sempre he viscut el privilegi d'estar amb tu. Però també penso que vam aprofitar cada minut, que no ens va quedar res per dir, que et vaig transmetre les grans il·lusions, les que em van fer créixer, i que també van servir per fer-te créixer a tu. «Et deixo un ram de preguntes perquè t'emplenin els dits de llum». No sé quina opinió guardaràs de mi, però penso que podem estar d'acord que vas tenir pare, que no vaig escatimar-te cap goig, que potser vaig ser una mica pesat, però que et costarà de trobar algú que et sigui més partidari. Tot ho vas entendre, de tot n'has sabut treure el profit, i sabràs dispensar-me la palla, perquè ja saps que papi, el que volia dir, ho solia dir dues vegades. Són gentileses que un ha de tenir amb els enemics. Sempre vaig dir-t'ho, Maria, generositat i gratitud.
I és per això que diumenge vaig voler-te explicar que tenia una tan bella relació amb la meva mort. No pas per posar-te trista sinó per donar-te'n les gràcies. Haver estat el teu pare, i haver-ho pogut ser en aquestes condicions tan extraordinàries, m'ha donat la joia d'un àngel amb la feina acabada. Només vivint molt bé, només havent estat el teu pare, i de la manera que ho vaig poder ser, vaig aprendre a entendre el final, i a estimar-lo, a tenir una relació dolcíssima amb la meva mort, acceptant-la, traient-la de tant en tant a passejar, agraint-li la vida i sense demanar-li gran cosa. Només alguns detalls, que no t'explicaré, però que em concedí.
No t'ha de fer patir gens, la meva mort, perquè sobrevisc en tu. Em tindràs sempre que em necessitis. No et farà falta ni tancar els ulls per recordar-me: la mateixa vida m'anirà fent present en la teva rutina, el que vam parlar, el que vam riure, el que vas aprendre i el que vaig aprendre jo de tu. Vaig morir tranquil, amb tu però no en tu, perquè sé que tens la força i el neguit, el nom de cada cosa, la consciència de ser tu, la precisa idea de per on es trenquen les persones i les coses, i la classe i l'estil que només tenen les princeses fetes a mà per Déu de saber caminar per la prima línia decisiva com si fos l'avinguda Montaigne.
Volia dir-te tot això i que mai no mor qui estima, Maria.
