Dimecres passat, com molts altres opinants, vaig escriure que es produiria un pacte de govern entre el PP i el PSOE amb la condició que no fos president Pedro Sánchez; no vaig pas ser l'únic que va errar i ja veurem com acabarà tot. El dimarts, l'endemà que lliurés el meu article al Diari de Girona, van coalitzar-se per molts inexplicablement Unides Podem amb el PSOE. Aquesta jugada política estratègica que ha fet de la necessitat virtut semblava impossible, després dels maltractes recíprocs que escoltàrem durant mesos per part dels dos polítics. Laura Fanals, dijous de la setmana passada, es mostrava, en la seva columna, reticent o dubtosa amb el pacte: «És molt aviat encara i està per veure què farà el nou govern Sánchez-Iglesias si s'acaba fent realitat».

Si efectivament això tira endavant, Pedro Sánchez alegrarà tant el PP de Pablo Casado com Abascal de Vox, la qual cosa significa que al Congrés dels Diputats hi haurà gresca, una legislatura de sang i fetge. S'agreujarà tant la tensió que no sé si el líder del PSOE podrà dormir a les nits, com afirmà que no agafaria mai el son si governés amb Pablo Iglesias.

Perquè no té gaire sentit pactar ara i no haver-ho fet el 28 d'abril d'enguany. Sembla com si en Sánchez, amb aquesta gesticulació, més que convençut estigués disculpant-se davant del seu electorat per l'ascens de l'extrema dreta, que ell ha possibilitat amb la convocatòria de les eleccions, i té interès a compensar el seu error posant en els ministeris homes i dones progressistes que seran considerats per la premsa conservadora com a perillosos dirigents de l'extrema esquerra comunista. Per a ells s'ha obert de nou un període semblant al de la pre-Guerra Civil.

Han començat les discrepàncies contra el recent pacte dins del mateix PSOE, la vella guàrdia, el sancta sanctorum de les essències pures s'ha mostrat esquiu i bel·ligerant, fins l'extrem que Rodríguez Ibarra ha amenaçat que si es materialitza abandonarà el partit que el va encimbellar a la presidència d'Extremadura. Els immortals barons del PSOE, sempre descontents amb el líder, sigui Zapatero o Sánchez, han subratllat observant els mals resultats que les eleccions propiciades en solitari per P. Sánchez no sols eren innecessàries sinó que han alenat els partidaris de la mà dreta i dura, Vox i el PP.

El que ha demostrat la història de la política és que a vegades el pitjor enemic és un mateix o el propi partit i no calen forces exògenes per trencar la unitat. Ells solets es fan mal per la lluita pel poder, per les ambicions no sadollades, per figurar, i tot això es produeix a satisfacció dels altres partits polítics que frisen per governar. La descomposició és interna i no calen enemics, els tenen a la pròpia casa. Això li va passar al partit d' Adolfo Suárez, la UCD i també ho ha patit Unides Podem.

L'enquesta del CIS del 29-X, de la qual vaig parlar la setmana passada, contemplava una gran bossa de votants indecisos -set milions de ciutadans. Uns no sabien quin partit votar i altres dubtaven si anar o no a votar. Aquesta massa immensa de votants potencials tan llaminera ha sigut l'objectiu d'alguns partits que han pretès mobilitzar-los però la participació ha estat del 69,87, molt inferior respecte a les eleccions del 28-A, que va ser molt alta. Qui més vots ha pouat entre els indecisos ha sigut Vox, que ha treballat bé els pobles del que s'anomena l'Espanya buidada, no sols l'ha afavorit el naufragi de Cs. Els més castigats per l'abstenció han sigut el PSOE (ha perdut més de 800.000 vots) i Unides Podem. Els votants de Cs no es van abstenir, van canviar de partit: van optar per Vox i alguns pel PP. Els que no han votat el PSOE han castigat la gestió d'en P. Sánchez, tanmateix són recuperables amb un altre líder.

La nova formació Terol Existeix ha posat un precedent simpàtic i encomanadís. No ens ha de sorprendre si altres demarcacions electorals despoblades (buidades ara en diuen) i en risc de pobresa s'emmirallen en aquesta idea i trobem nous partits regionals amb noms de la capital de província. Perquè Osca, Ciudad Real, Albacete, també existeixen.

Molt cofoia no pot presentar-se ERC pel resultat obtingut, malgrat que Aragonès i Rufián ho han presentat com una gran victòria. Ja se sap que tots els partits aparenten ser els guanyadors. ERC ha perdut dos diputats i crec que va tocar sostre en les eleccions del mes d'abril amb 15 diputats. Segons alguns comentaristes, ERC té la vista posada a la presidència de la Generalitat, que creuen que ja els toca, i s'està observant un acostament polític als comuns i al PSC, que es traduiria després de les pròximes eleccions autonòmiques en un pacte tripartit que deixaria els seus actuals socis, el PDeCAT, a l'oposició. Aquest intercanvi de favors es produiria aprovant els pressupostos dels comuns i del PSC a l'Ajuntament de Barcelona i no molestant gaire el Govern del president espanyol.

El polític més content a hores d'ara és Pablo Iglesias. Per fi! Unides Podem creuen que la història ha fet justícia i els ha situat on ja feia mesos els pertocava. Si en P. Sánchez no fos tan indecís, tan políticament fluix i atemorit, després de les eleccions passades, les del 28-A, en un acte de coratge, ja havia d'haver format un govern amb ells. Ara, emperò, tot serà més ardu, perquè les Corts, un camp de batalla, i la premsa dretana tiraran a matar. Ells resistiran millor que el PSOE i segur que temem que en algun moment P. Sánchez es desdigui de tot.

Ens espera un llarg temps d'incertesa. Si això serveix perquè la política es popularitzi sense trivialitzar-se me n'alegraré.