A La filla de Vercingetòrix, Jean-Yves Ferri i Didier Conrad continuen provant d'eixamplar els marges conceptuals del món d'Astèrix. Tot i oferir-nos aportacions interessants, són força respectuosos amb l'herència rebuda. O, potser, força conscients que Uderzo està a l'aguait.

Una prova? Fixeu-vos en la portada: a diferència del que sol passar en els còmics nord-americans, els noms dels creadors originals apareixen, amb lletres ben grosses, al costat del nom d'Astèrix. I Ferri i Conrad s'han de conformar, de moment, amb un cos de lletra francament minúscul. Home, no fotem...

Des que el tàndem se n'encarrega, la sèrie torna a aixecar el cap (després dels àlbums desastrosos d'Uderzo en solitari). Aquí, la trama s'enriqueix amb nous personatges, amb l'ampliació del mite fundacional de Vercingetòrix, o amb els breus moments de protagonisme d'alguns secundaris com l'incombustible Edatdepèdrix. I els jocs de paraules, alguns força enginyosos, tenen ressons del millor Goscinny.

Ferri també hi aporta vitamines i energia gràfica: les vinyetes úniques de dues tires fan respirar les pàgines. I les escenes atapeïdes de personatges, les orgies dinàmiques de romans estomacats, són magistrals.

La filla de Vercingetòrix té un airet d'impàs, d'anunci que els millors treballs del duet arribaran aviat. Em costa d'imaginar, però, que la sèrie es plantegi adoptar un dibuix molt diferent del clàssic o uns guions per a un públic més adult, com està fent l'Spirou. El pes d'Uderzo en la franquícia, suposo, deu ser un fre important a propostes més agosarades.