Callar i pagar
BERTA MASPOCH ALSINA Sarrià de Ter
El 2018 vam comprar un pis al SAREB. Als 35 anys per fi la truita girava de costat i després d'anys pagant les culpes d'un sistema que no funciona vam aconseguir un pis digne per un preu ajustat. Fa dos mesos vam rebre una notificació del XALOC en què se'ns comunicava que com que la constructora del pis s'havia declarat insolvent, nosaltres, com a propietaris, havíem d'assumir l'impost de béns immobles que aquesta empresa havia deixat a deure. Per sort, només era l'IBI del pis i els dos pàrquings que tenim corresponent a l'any 2014.
Val a dir que aquesta constructora coneix molt bé els mecanismes del sistema. Perquè la societat d'aquell moment potser és insolvent, però actualment està construint cases amb el paraigua d'una altra societat. I com que l'IBI és un impost sobre una propietat, no sobre la persona, la llei permet reclamar-lo a l'amo actual. Us imagineu que la constructora hagués deixat a deure 10 anys d'IBI? Encara haurem d'estar-li agraïts.
Podem entonar el mea culpa per fiar-nos del certificat de l'Ajuntament en què consta el pagament de l'IBI del 2017 i donar per fet que els anteriors també ho estarien. També puc assumir la culpa per no conèixer les lleis. Ara bé, resulta que tenim un certificat de la directora de l'Àrea de Gestió Tributària i Recaptació del XALOC, i inclòs a les escriptures notarials, que diu que un dels aparcaments que vam comprar està lliure de càrregues. Em dius que no hi ha deute però un any després me'l reclames? Segons el personal d'atenció al públic del XALOC, això és possible perquè en aquell moment espai-temporal concret no constava cap càrrega. Si ni tan sols et pots fiar d'un document oficial d'un organisme oficial, què et queda? Suposo que a aquestes alçades ja heu deduït que ens han desestimat l'al·legació. Callar i pagar.
Qui molt abraça,
poc estreny
Lluís Torner i Callicó girona
Fent ús d'un refrany castellà - quien mucho abarca, poco aprieta- que hem traduït al català, voldríem comentar aquesta llarga llista de 355 punts del pla de govern de la nostra alcaldessa, de ben segur amb la millor intenció de compliment -no en dubtem- però, als que tenim una experiència, per l'edat, ens sembla que el que s'ha de pretendre més que parlar de voler fer tantes coses alhora és anar-les fent pas a pas, de la millor manera possible i ben acabades. Diem això perquè massa sovint molt del que es diu en els respectius programes o no s'acaba fent o es queda a mig fer. Una cosa per exemple, i no som els únics de dir-ho, la nostra ciutat bruteja; a part que també hi ha elements, senzills si voleu: llambordes, panots, que falten, ferms d'alguns carrers malmesos, ratlles de senyalització mig esborrades, etc., la qual cosa demostra que potser falta trepitjar més els carrers, que és quan es veuen més les mancances.
Ens ha fet pensar en això la publicació en aquest diari dels comentaris d'un grup de persones invidents que fa temps demanen certes millores que els ajudin a guanyar en seguretat, i se'ls va dient que sí i no es fan. És molt trist no veure-hi gens o amb dificultats, però ho és encara més, com diuen ells, que quan surten al carrer a vegades posen en perill la seva seguretat vital.
No som ningú per donar lliçons, és ben cert -no és la nostra pretensió- i demanem disculpes per l'atreviment, però a vegades és bo que alguns intentem donar la nostra opinió en favor d'anar millorant la ciutat que ens estimem i en la qual ens plau de viure.
El càncer nihilista de la quotidianitat
Josep M. Loste Romero portbou
Tenim molts problemes i cada dia es van incrementant. Per altra banda una minoria molt minoritària cada vegada viu millor. Tenim una societat molt desequilibrada. No hi ha justícia social. De fet jo diria que actualment vivim en la societat del càncer nihilista, en què la quotidianitat cada cop es fa més insuportable. La gran majoria de la gent té por d'expressar-se. Passa desapercebuda, però es troba molt malament. Ara i aquí vivim en la dictadura del feixisme ocult. S'ha acabat per sempre l'humanisme i la solidaritat. El càncer nihilista ho envaeix tot.
