Tot allò que configura pobles i ciutats ajuda a explicar episodis, recordar moments històrics, familiars, cívics, tant la gran Història com la discreta batalleta. Aquest és el cas del balcó, l'obertura per il·luminar i ventilar l'interior d'un edifici, si ens hem de creure el diccionari. Però més enllà de tan rígida definició -només il·luminar i ventilar- hi ha tota una vida que surt al balcó i fa de la seva barana un testimoni d'alta humanitat. Pots pensar això un dia de cavalcada de Reis d'Orient, una festa de castellers, una trobada i cercavila dels Gegants de Catalunya, i moltes més diades assenyalades, quan els balcons plens de gent mostren la seva millor fase de lluna plena del concepte festa. Un balcó obert és signe de bona salut. Però als barris decadents molts balcons explicarien la tristesa del seu tancament i de l'imparable pas del temps.

El balcó, peça de l'arquitectura, va lligat amb l'art del Renaixement. A l'obertura de l'esperit humanista s'hi afegeix l'aspiració d'un treball decoratiu que supera àmpliament allò de voler ventilar i il·luminar. Després, l'art del Barroc fa del balcó una plataforma per presenciar espectacles, comitives i representacions; el balcó es converteix en lluïment i els domassos del luxe surten al balcó. I quan a Catalunya arriba el Modernisme, que s'ha anat a buscar a mig Europa i aquí troba la traça i la inteligència per a fer-ne meravelles, els arquitectes i els artesans fan uns balcons que avui són l'admiració de tot el món. És un esplendor difícil de superar.

Les obertures tenen el seu propi llenguatge. Parlen de la seva època, aquella en què varen ser pensats i construïts. Un exemple, només: els balcons de la façana del monestir de Montserrat són representació d'una època de construccions de postguerra, triomfalista; algun abat de Montserrat d'època posterior ha dit que actualment tot allò es faria molt diferent. Hi ha balcons que representen i expressen una identitat, com els d'Hostalets d'en Bas, tota una postal clàssica. Hi havia balcons que parlaven de meteorologia amb llenguatge xifrat, que no tenien flors per la duresa del temps.

La gran paraula a peu de barana era l'embalconar-se. Un moment representatiu era aquell en què paperets i serpentines de la festa de Corpus complementaven la funció dels balcons atapeïts de famílies i convidats a veure el pas de la processó, sempre brillant, i càlida. D'altra banda, balcó i paisatge s'han ajuntat a Tarragona amb el nom de Balcó del Mediterrani, començat d'obrir pels antics romans en llengua que alguns diuen que és morta. I posats a deixar parlar els balcons, alguna cosa també varen significar tots aquells que havien tingut testos florits i després els varen canviar per aquelles uniformades bombones de gas butà, com un anunci que aquí s'havia d'anar cremat per la feina.

Tot un símbol, el balcó. Penso ara en aquell balcó de solemnitat des del qual el president Josep Tarradellas va pronunciar el seu memorable retorn: «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!». Paraules que varen consagrar l'autoritat d'una barana de balcó. Allò mateix el president no podia pas dir-ho a peu pla.

Aquí acostumem a tenir la dita de «tirar-ho tot pel balcó», com el punt final d'una rauxa, una urgència que no es mereixeria ni passar la porta. Esperem que els constructors de cases i de futurs de tota mena repassin els conceptes d'obertura i de ventilació. No seria bo que aquests conceptes els tiressin daltabaix del balcó.