El son sensible de Pedro Sánchez fa parlar molt. Es repeteix aquests dies la seva frase del setembre que no dormiria tranquil si hagués acceptat la coalició d'Unides Podem amb ministres sense experiència de gestió pública.
El son sensible de la consciència no és el mateix que el dormir melindrós a què un grau de temperatura a dalt, un centímetre de coixí a baix, uns lúmens de més, se li tornen una llauna.
Semblava una frase sobre la consciència, però era una versió en els temps de la ingovernabilitat del «qui amb nens se'n va a dormir, pixat es lleva».
A aquesta generació de polítics personalistes, criats en habitacions individuals, que no van conèixer internats, seminaris o casernes on no es tria la companyia en la qual es dorm, els molesta compartir llit. Sense amor que uneixi ni sexe que compensi, la necessitat ha de prémer molt per dormir acompanyat. Ja ha pressionat prou.
El son és egoista en qualsevol i, més encara, en caràcters com els d'aquesta generació de subjectes al front de partits que es juguen al tot pel tot l'edredó.
Per a Sánchez, compartir llit amb Podem era i és arriscar-se a les puntades de les cames inquietes de Pablo Iglesias, que parla en somnis per no callar ni adormit. Els roncs de gran felí de Vox al circ de l'oposició no el desvetllaran.
No és el repòs el que està en risc; «És el matalàs, idiota», parafrasejaríem, atès que el canvi de màrfega va simbolitzar la mudança inesperada a La Moncloa, quan Sánchez va desallotjar Mariano Rajoy. D'aquí ve la venjança del matalàs que fa el PP quan -ara que Sánchez accepta el llit familiar- qüestiona que amb aquesta victòria pugui seguir dormint a palau.
