Dimarts passat, en homenatge a Pere Portabella, el Canal 33 va emetre una entrevista al cineasta i dues de les seves produccions: El sopar i El silenci abans de Bach. El sopar es va filmar el 1974. El règim de Franco acabava de matar Salvador Puig Antich. L'endemà d'aquell dia es trobaven en un mas imponent, amb unes voltes generoses abocades al paisatge, un grup d'expresos polítics per parlar de la seva condició, de la presó, de les vagues de fam, de les relacions entre els dedins i els defora, de les dones empresonades i de com l'Estat utilitzava els anys i les reixes i les presons per eliminar-los políticament. Perquè, haver vist néixer fills i nets de la presó estant passa una factura immensa.
Al final de la pel·lícula Portabella torna a aquell mas amb les seves voltes esbatanades a un horitzó emboscat, unes quantes dècades després del rodatge, convertit el film en un inevitable clàssic. Les últimes frases que roden abans dels crèdits recorden que 44 anys després del rodatge, el Govern espanyol, en nom de l'article 155, ha intervingut la Generalitat i les ordres dictades de presó pel president de la Generalitat, pel seu govern, per part de la mesa del Parlament, dels presidents d'ANC i Òmnium i de centenars de persones investigades.
Aquells expresos que Portabella va reunir en la clandestinitat valoraven, per exemple, l'efectivitat d'una vaga de fam encara que fos de 10 dies. Ara ens trobem que hi ha catalans que bandegen sistemàticament qualsevol cosa que faci un català independentista a la presó o a fora. Segurament perquè fa segles que els governs o les classes dirigents catalanes no tenen poder. Catalunya no té, per tant, capacitat de defensar els seus ciutadans dels embats constants de l'Estat. Això explica la tria «nacional» de molts que necessiten el poder, ja sigui per por, per vanitat o per avarícia.
