Potser perquè els llacistes fa temps que han perdut els papers, no perden ocasió de remarcar que en les seves manifestacions no en tiren ni un a terra. Ho recorden a cada moment, o sigui que deu ser una cosa realment important, i jo sense saber-ho. Com que solc fer entrevistes, em trobo sovint amb la resposta que no vull ni escoltar, i això que evito preguntar res que hi pugui donar peu.

- Sortiran aviat en tercer grau, els presos?

- No ho sé, però és injust que estiguin a la presó, ja que els catalans, quan ens manifestem, no tirem ni un paper a terra.

I ja hi som. Intueixo que tenen ordres de repetir-ho a tota hora, no només els pastors del procés, sinó també el ramat. Sempre, sempre que surt en una conversa el procés, les condemnes, la independència o els llaços grocs, hi ha algú que recorda que en les manifestacions no es tira ni un paper a terra.

- Has sentit que a l'acampada de Barcelona van violar una noia?

- Però no van tirar cap paper a terra.

Deuen haver tingut una educació de col·legi religiós. Recordo que de petit, als Maristes, res no estava tan penalitzat com tirar un paper a terra. Només s'hi aproximava el fet de llançar un tros de pa a la paperera, que no sé si a causa de la gana de la postguerra encara propera, o que el pa simbolitzava el cos de Crist, només estava permès de fer-ho si abans es feia un petó a aquell tall de crostó que encara feia olor del xoriço que havia abrigat, i en acabat un es feia el senyal de la creu. Tanta martingala per llançar un miserable tall de panet de Viena feia que preferís menjar-me'l fins i tot sense gana.

Però tornem als papers que no es tiren mai a terra. Potser són ordres directes de Waterloo, que quan no hi ha el senador Matamala que passi l'escombra, més que una casa sembla una quadra. De la república, però quadra. Les ordres sorgides d'aquella àgora per un problema de salubritat es devien anar estenent a tota activitat que tingués a veure amb el llacisme. Ara ja és marca de la casa, més encara que el llaç a la solapa, que és tan fàcil de posar que es presta que hi hagi unionistes i botiflers que el duguin, només per molestar. Els papers, no. Quan un llacista veu una altra persona que tira un paper a la paperera, les seves mirades es creuen, només una dècima de segon, temps suficient per haver-se reconegut, per saber que són del mateix bàndol.

Un pot cremar contenidors, tallar carreteres o estar a punt de matar un policia d'una pedrada al cap, però ho farà sempre sense tirar ni un paper a terra. Potser sí que hi tira un còctel molotov, potser hi cauen els vidres trencats de la seu d'un partit desafecte al règim, però mai un paper, això és sagrat. Quan un llacista insulta, colpeja i escup a la gent que va a un acte que el llacisme consideri que no s'ha de celebrar, pot caure a terra l'escopinada si la punteria ha fallat, hi pot caure també sang de la persona agredida, però mai un paper.

Després d'un tsunami d'aquests que en diuen democràtics, la ciutat es lleva convertida en una desfeta, com si els bàrbars l'haguessin presa. Llambordes arrencades, cotxes cremats, incendis a cada cantonada, caixers automàtics destrossats i botigues assaltades. Però ni un paper a terra. Els catalans som així de civilitzats.