Divendres passat surto del programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio, conduït per Kilian Sebrià i Laura Rosel, i vaig a agafar els Ferrocarrils Catalans a l'estació de Muntaner. Són les 21.23 de la nit. A Sarrià el tren s'omple d'un centenar de joves, de fet molt joves. Alguns no sé si passen dels 18 anys. Uns van drets, altres s'asseuen al meu costat. El grup d'uns deu nois i noies joveníssims que tinc a prop conversen. Semblen més aviat fills de gent treballadora, més que pijos de Sarrià. Ben mirat, per què fills de rics anirien en tren? Tot i essent gent treballadora van molt ben vestits i les noies, molt maques i molt, molt maquillades. La conversa que sento és brutal. Parlen de les drogues que es prenen: porros, cocaïna, bolets i algunes que no sé què són i no sé transcriure. El xoc és brutal. Passo de parlar de política i, entre els anuncis, dels llibres que estem llegint tots plegats, a un altre món. Una noia es treu de la bossa una ampolla de vi blanc del que jo faig servir per cuinar. Deu costar 1,5 euros. Beuen a galet. El més fotut és que, és clar, no porten un llevataps -quan era petit en dèiem sacatapus- i claven un cop per trencar el vidre. Bevent a galet encara no sé com no s'han tallat els llavis. Mentrestant van fent porros d'una mida gegant. Algú al vagó n'ha encès un i la flaire s'estén per tot el vagó. El de davant, potser per impressionar la noia més guapa, explica que traficava per Castelldefels i que l'havien detingut un cop amb «material». La gent de tota edat fan ulls d'esglai. Com hem arribat a aquesta escena? Com seran aquests nois i noies tan joves d'aquí a cinc anys? Per quines situacions hauran passat?

No sé quin món estem construint, on els joves per poder sobreviure han de perdre tot sentit de la realitat i per això tenen com a objectiu de felicitat sortir-ne amb tota mena de productes legals i il·legals. Baixen a Sant Cugat.

Josep Pla escrivia al Quadern gris que «els vells -la generació anterior- defensen el que és. Els joves -la generació actual- defensen el que hauria d'ésser». Jo diria que els joves ens mostren, a vegades, el món tal com és: com un mirall. Em pregunto a més: és tan espantós per refugiar-se en la irrealitat de l'alienació més absoluta?

Arribo a casa i no sé si soc jo que visc en un món irreal i el d'aquells joves és el real o si jo visc en un món real i aquells joves viuen un infern que els hem deixat els grans. El que sí que sé és que alguna cosa no fem gens bé.

Henry David Thoreau, en el seu poema A Week, escrit l'any 1849, ens deia «Que no deixi el món pitjor que el trobi» (falsament atribuït a Baden Powell). Potser hem reconstruït físicament el país, però no estic segur que la democràcia hagi fet el necessari per construir un món fraternal per als joves. Potser ens ho diuen malament, però ens ho diuen a crits.