Les eleccions generals han situat Esquerra Republicana en una cruïlla. El partit d' Oriol Junqueras no acaba de veure el camí a seguir tot i que dona símptomes constants d'un canvi d'estratègia; d'abandonar la via que ha portat la independència a un carreró sense sortida i de buscar una drecera, no per formar un nou estat, sinó per trobar el pragmatisme que permeti no perdre el que teníem fins no fa gaires anys. I el que no li permet trobar la solució a l'equació són les seves pors. No és el suport electoral, ni la guerra amb Carles Puigdemont, que cada vegada és més cruenta perquè ja no es tracta només de qui supera a qui en unes eleccions; es tracta de noquejar el contrincant fins al KO. No és això. El que bloqueja ERC és el pànic a prendre decisions perquè comporten un risc que els dirigents del partit no estan disposats a assumir. El que passa és que estan acomplexats per l'hoste de Waterloo, com ho va estar el PSC per Convergència des del cas Banca Catalana. No decidir és de covards, perquè els líders polítics -siguin de partit o d'institució- no els escollim perquè traslladin la responsabilitat als militants o als ciutadans; els donem poder perquè l'exerceixin amb totes les conseqüències. Això és el que Esquerra no fa i el que manté el partit empresonat en les seves pors.
