Setmanes abans que el cinema Las Vegas reobrís les portes, el sis d'abril del 2018, s'havia estès per Figueres una mena d'esclat d'alegria continguda pel fet de recuperar una de les sales d'exhibició cinematogràfica mítiques de la ciutat dels detalls i vell anhel de bona part de la població; contràriament, quasi de manera sincronitzada, també prenia cos un rum-rum amb l'exclamació en clau de renec «A veure fins quan dura!», frase pròpia del figuerenc de soca-rel, d'aquell que està fart de veure com les oportunitats d'avenç i desenvolupament econòmic i sociocultural de la ciutat s'han vist reduïdes, durant els últims lustres, a una llarga llista de visites al museu de sempre i als afalacs paternalistes que la resta de Catalunya ens regala a finals d'estiu pels quatre concerts que els hi munten al rovell de l'ou. I que no faltin!
Aquesta paradoxal barreja d'emocions es va visualitzar amb les surrealistes imatges consumades durant l'acte d'inauguració del cinema, amb el tram del carrer Sant Pau a on s'ubica, degradat i oblidat durant anys, que es presentava engalanat amb catifa vermella per rebre les personalitats amb un artifici desbordant. Tant per tant, fins i tot el pobre Dalí, que havia sortit del cau no feia pas gaire, s'hauria pogut passar a saludar. Acudit fàcil, ho sé. Sigui com sigui, el fet és que la reobertura de Las Vegas ha durat això, un any i mig i escaig, perquè des del passat 31 d'octubre, curiosament la nit de Halloween, ja no s'hi ha tornat a fer cap sessió més. Almenys sempre podré dir amb orgull que un dels meus cinemes d'adolescència va reobrir perquè s'hi pogués estrenar la meva primera pel·lícula, Sant Martí. Per cert, si no l'heu vista, està a Filmin. Ja esteu tardant. Molt.
Sigui com sigui, aquest Leaving Las Vegas era una cosa que els figuerencs feia temps que ens ensumàvem. Potser m'equivoco però és probable que el fet d'invertir en la modernització tecnològica i espacial de les sales sense una política de gestió i exhibició prou meditada i transparent al darrere, sigui una de les causes. Figueres no és Barcelona, ni té el seu volum de públic, ni la seva diversitat. Fa l'efecte que la reobertura es va fer aplicant el model dels Cinemes Texas de la ciutat comtal, sala insigne de la mateixa empresa promotora propietat del cineasta Ventura Pons. I així no, clar. Ara sembla que un nou promotor ho vol tornar a provar. Li desitjo sort. Figueres és, avui, una ciutat difícil que d'ençà d'allò de «possiblement, la millor ciutat del món» sembla víctima d'un pessimisme autodestructiu, sobretot pel que fa al cinema. Cal conèixer la ciutat, la gent, animar-la, teixir sinergies amb associacions i institucions i sobretot picar pedra amb propostes que sàpiguen empetitir el futbol i les plataformes digitals. És difícil però no impossible. Només així, de mica en mica, potser es pot tornar a omplir la pica. El cinema i Las Vegas s'ho valen.
