Dos expresidents autonòmics del PSOE acaben de ser condemnats ?al costat de diversos membres dels seus governs? per un assumpte de corrupció multimilionària; però això ja gairebé no és notícia. Abans que ells havien caigut sota el flagell dels jutges, per similars raons, altres governants del Partit Popular. I molt abans encara, l'afició a canviar els diners públics de lloc va costar ja la presó a destacats membres del mateix partit que ara anda en coplas. Per dir-ho en l'argot polític en voga, la mangància és un assumpte transversal que no entén d'ideologies.

La política, que per a l'ingenu Aristòtil era l'art de fer possible el necessari, ha derivat en l'art de fer-se un xalet (o dos). Els únics que de moment estan fora de perill d'aquestes temptacions són els líders de l'extrema esquerra i de la ultradreta, per l'accidental raó que no han arribat encara al poder. Així i tot, el negociat dels assumptes públics és prou rendible com perquè un es pugui comprar un xalet fins i tot abans de seure en un Consell de Ministres.

Potser per falta de perspectiva, hi ha una generalitzada convicció que Espanya és el país més corrupte del món; però i ara. Va ser un britànic, Lord Acton, que va sentenciar que el poder tendeix a la corrupció; i el poder absolut corromp absolutament. De raó no li'n faltava. Anys enrere, al Regne Unit que passa per ser el bressol del parlamentarisme, diversos diputats van haver de renunciar al càrrec després de descobrir-se que carregaven al contribuent l'arranjament dels seus jardins privats, el lloguer de pel·lícules porno, les quotes de les seves hipoteques i fins i tot la compra de bolquers.

Res de nou sota el sol. Ni tan sols la Roma imperial, model d'eficiència en les obres públiques i el Dret, va poder escapar a aquestes debilitats tan humanes. Ja Ciceró advertia malèvolament sobre la rapidesa amb la qual s'enriquien els governadors de l'Imperi; i, a més baix nivell, era habitual llavors que els legionaris sobornessin els seus centurions per lliurar-se d'anar a la primera línia de combat.

Corruptes de més o menys intensitat n'hi ha per tot Europa. A l'assossegat Portugal d'aquí al costat, per exemple, la Fiscalia acusa un ex-primer ministre socialista d'haver cobrat durant el seu recent mandat un total de 34 milions d'euros en suborns. I fins a l'Alemanya de luterana honradesa es va obrir l'any passat una investigació sobre presumits suborns d'un fabricant d'armes a diputats del partit d' Angela Merkel. D'Itàlia, que tant se'ns assembla, ja ni en parlem.

Curiosament, la corrupció que ara torna a treure el cap pels jutjats va ser el motiu ?i fins i tot el pretext? per donar matarile al bipartidisme a Espanya, obrint així l'actual període de governs permanentment interins. Es diria que, farts dels corruptes de sempre, els ciutadans van reclamar amb el seu vot l'arribada de corruptes nous. Els electors volien polítics que no s'haguessin estrenat encara en el Govern i, per tant, arribessin al càrrec sense haver tingut ocasió de deixar-se subornar.

No ha estat mala elecció, en aparença. A falta de governs estables que puguin ficar mà a la caixa, la corrupció sembla haver baixat notablement en aquests últims cinc anys, alhora que pujava el PIB. Ja només falta que el futur Consell de Ministres creï un departament de Corrupció per acabar definitivament amb tan enutjós problema. Sempre que el ministre al càrrec no es corrompi, és clar.