Després d'abraçar el preacord, el ressò de la fonoteca repeteix les paraules de Pedro Sánchez contra qualsevol pacte amb Unides Podem. Sánchez, despenjada la faç de presidir en precari i de maldormir fins i tot sense haver pactat amb Iglesias, s'aprima amb la dieta de pa dur de menjar-se les seves paraules recents.

El ressò públic sempre porta de tornada mentides i menyspreus polítics que haurien quedat millor boca endins. Després de 42 anys i 7 presidents de govern no és nou que hi hagi mentides, només canvia l'estil en parlar de manera contrària al que se sap, es pensa o se sent.

Amb quina solemne i austera fermesa mentia Adolfo Suárez, convençut, com tants altres polítics i periodistes avis de la Transició, que no havíem de saber la veritat i no només perquè no se n'assabentés l'Exèrcit. Amb quina incisiva i inoxidable enginyeria quedava aliè a la veritat, al seu contrari i a l'explicació Leopoldo Calvo-Sotelo, nascut per obeir, és a dir, enviar com cal.

Quanta astúcia gastava Felipe González ?«OTAN, d'entrada, no»? per enganyar i amagar sense mentir fent servir amb trampa la confiança cedida. Mentida sense mentida: jocs de ment. El cinisme granític de José María Aznar burlava la veritat, i se'n burlava, sense cap remordiment. Amb quanta fe creia i creu les seves ètiques enganyifes José Luis Rodríguez Zapatero. Ai, aquell desvergonyiment apàtic amb el qual Mariano Rajoy fingia no mentir-nos per no enganyar-nos. Això és així, escolti.

El que fa ridículs els desdits de Sánchez és que traeixen el falset sincer, aquesta inflexió en la veu d'anunci de gel de dutxa que trenca la distància interpersonal per mentir a l'oïda i demanar que creguis, sàpigues i sentis alguna cosa i el seu contrari, perquè ens agradarà, sobretot a ell.