24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

La caiguda de les elits

23.11.2019 | 23:17
La caiguda de les elits

Quan no es cuinen, les enquestes oficials acostumen a reflectir amb exactitud la percepció social sobre els principals problemes d'Espanya. La política, un assumpte residual durant anys, s'ha enfilat a la segona posició de les nostres preocupacions, per sobre de les amenaces que planen sobre l'economia, la corrupció, la immigració il·legal, la independència de Catalunya o altres seixanta rellevants matèries. Després de l'atur, els polítics i els seus partits constitueixen avui el major motiu d'inquietud entre els espanyols, potser perquè existia una estesa impressió ciutadana sobre la seva manca d'idoneïtat per assumir amb solvència els reptes de la nació.


La successió de sobresalts institucionals encadenats des de fa un lustre permeten preguntar-se si, en efecte, estem davant els pitjors líders des de l'adveniment de la democràcia. Per tractar de donar una resposta aproximada a aquest interessant interrogant, potser hem de retornar abans a l'obra de qui va encunyar precisament la noció de classe política, Gaetano Mosca, un genial jurista i intel·lectual de Palerm.


Per Mosca, resulta impossible desvincular tot dirigent del que ell anomenava la fórmula política, una suma de principis de diversa naturalesa amb la funció d'atorgar-los legitimitat. És a dir: era inconcebible per a ell una classe política que no servís a una ideologia sòlida i no combatés la congènita predisposició dels polítics a perpetuar-se, havent de renovar-se periòdicament per evitar crisis traumàtiques.


Aquest elemental esquema s'ha difuminat. A l'abandó d'idearis consistents en els partits, lliurats a la ubiqua causa transversal i a l'estèril culte a la imatge, se suma la inclinació actual de les elits a blindar en el seu àmbit de poder a qualsevol preu i impedint el seu natural recanvi, fins i tot incorporant als seus entorns més íntims, cosa que no es veia des que els papes nomenaven cardenals als seus nebots.


La qualitat de la democràcia, en contextos així, no triga a deteriorar-se. I aquest col·lapse té a més un risc afegit: en no comptar amb quadres representatius de nivell, les reformes necessàries al país tendeixen a postergar, una cosa que sempre sol avivar la flama revolucionària, com va advertir Cavour, un dels pares d'Itàlia.


Des de 1975 fins fa ben poc, els que han vingut assumint rols destacats en la política espanyola van superar amb escreix els estàndards d'aptitud més exigents. Procedents d'orientacions ideològiques molt diverses, les generacions que van protagonitzar l'exemplar transició o es van asseure en els parlaments durant els anys posteriors van ser veritablement estimables, cosa que ha redundat en les quatre dècades tan pròsperes que hem gaudit.


Comptem ara amb personalitats així, capaços de reeditar uns admirables Pactes de la Moncloa, de promulgar una Constitució modèlica, de cicatritzar les ferides del passat, d'aixecar la quarta economia d'Europa, o, en fi, de concebre una organització territorial en la qual ningú se sentís incòmode?... Sospito que no.


Assistim, sens dubte, a una inquietant caiguda en picat de les elits, cosa que es constata fins i tot a les converses d'ascensor. Ni hi ha fórmula ni classe política d'altura en escena, i una cosa així té poc de favorable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit