24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

Les cartes de Kafka

23.11.2019 | 23:17
Les cartes de Kafka

Franz Kafka va escriure centenars de cartes: a les seves amants, a les seves germanes, als seus amics, als seus editors... En la seva curta vida, també va tenir temps d'escriure un diari durant catorze anys: un text íntim, honest, descarnat, en el qual afloren els dubtes, les frustracions, el malestar familiar, la nosa de la feina burocràtica, la malaltia, els gustos literaris, la consciència de l'escriptura, les reflexions morals i metafísiques juntament amb banalitats quotidianes i revelacions espirituals. En el fons, escriure un diari és com escriure's cartes a un mateix. Tot plegat, doncs, aplega i afaiçona un material ingent, escrit des de les pregoneses del jo, circumscrit a la més estricta privacitat i sense l'objectiu de ser publicat. En qualsevol cas, és la mostra escruixidora d'algú que va viure la vida i la literatura com un tot, i que ho va fer des de la lucidesa del visionari i alhora des del desemparament i la desorientació, i fins i tot des de la vergonya i la culpa. Fet i fet, tots aquests textos són el testimoni d'un combat interior incessant i candent, lliurat sempre en una aclaparadora solitud.


Precisament aquest novembre es compleixen cent anys d'una de les cartes més colpidores que va escriure Kafka: Carta al pare. L'escriptor té trenta-sis anys quan la redacta però l'ombra del seu pare, com un gegant, com una amenaça punyent, sobrevola el text des d'un bon principi i el fa sentir de nou com un nen indefens: «No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d'una banda precisament perquè em fas por...». És per això que sovint, com un estigma, se sent humiliat, menyspreat i menystingut, trasbalsat i superat per la presència imposant, infranquejable del pare: «Emmudia del tot, m'encongia i no gosava moure'm fins que no em trobava lluny de tu». És més, Kafka queda trasbalsat, abatut, per aquest procés d'anorreament, per aquesta mirada inquisidora, dura, que el fa sentir insignificant: «Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder». Però Carta al pare és també una reflexió subtil i clarivident sobre la llei moral, sobre el poder i l'autoritat, sobre la pedagogia i la família, sobre l'empatia i la comunicació, sobre el remordiment, el dolor i la culpa. És un text d'una rara, intricada bellesa, com tot l'univers de Kafka.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook