24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

Ovidi

23.11.2019 | 23:17
Ovidi

Sense preveure-ho quan remenava a l'entranya del Youtube, em vaig topar amb la cançó M'aclame a tu. Feia temps que no l'escoltava, feia molt que no tenia discos de cap mena ?tot venut?; fa molt que no soc jove. La veu de l' Ovidi Montllor, però, no em parlava de cap nostàlgia. Ans al contrari, ha estat un so que, malgrat les caigudes sentimentals i les maltempsades del destí, m'ha acompanyat. Sempre? No, res no és per sempre mentre estàs viu. Estar viu complica la vida. Respirar a contravent assaona el que has après, el que has escoltat sense saber que mai més no escoltaries. El camí vital està fet de moltes entrebancades i d'una gran quantitat de situacions felices que no es poden repetir. Quan les vius no t'ho sembla. Una qüestió resolta pels filòsofs clàssics i, a l'hora, desfibrada pels nous. Arribar, ja de gran, a la ciutat on vius i haver-te de quedar aturat ja sigui pel mal funcionament ferroviari o perquè algú ha encès les vies, comporta que l'aturada t'emprenyi a barrinar i a recordar A galopar de Paco Ibáñez. Un poema antic i que ara se substancia en un senzill: fuck Vox. Cada època està plena d'il·lusions. Tothom desitja viure un temps en el qual hi hagi una Mercedes Sosa o un Ovidi Montllor. Això no pot ser, el talent sorgeix en les cantonades més fosques i impensades. Cada generació estima els seus ídols. Cadascú pot ser fan tant dels cantautors com dels DJs. Basquiat és tan bo com Miró. L'Ovidi representa moltes coses, una i primera, la seva manera exclusiva de recitar i cantar i, dos i segona, gràcies a la seva interpretació de grans poetes alguns joves protorepublicans ara som vells pre-terroristes. Mentrestant, les vies estan enceses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook