24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

Tres desplaçaments en tartana

23.11.2019 | 23:17
Tres desplaçaments en tartana

En les primeres dècades del segle passat es començaren a veure circular automòbils per la nostra ciutat. La seva presència anava sent progressiva, fins que s'obrí un parèntesi amb l'esclat del daltabaix del 1936. Parèntesi que no es tancà fins als anys cinquanta. En aquell període d'excepció era difícil comprar un cotxe nou, i circular amb un de vell també tenia inconvenients, per la falta de peces de recanvi quan en precisava i per l'escassesa de gasolina. L'ús dels vehicles de tracció animal es mantingué, primerament pel cost que tenia l'adquisició d'un automòbil, i després per les dificultats del temps de guerra i de la immediata postguerra. En conseqüència d'aquestes limitacions, encara fins a mitjan segle vint la tartana fou un mitjà per a petits desplaçaments.


Especialment els dies de mercat, o per les Fires, podíem veure circular i aparcar tartanes pels nostres carrers i places i també per l'areny de l'Onyar.


Quan el mercat de bestiar s'ubicava a l'areny, en el lloc on ara se situa la plaça de Catalunya, hi coincidia el mercadeig d'animals i l'aparcament de carros i tartanes, amb els quals s'havien desplaçat els venedors i compradors. Uns anys més tard el mercat de bestiar es traslladà ran la muralla del baluard de Sant Francesc de Paula, més o menys davant el lloc que ocupa ara el mercat anomenat vulgarment del Lleó. Però encara es continuava aparcant els carruatges en l'areny. Però ja s'anava abandonant aquell antic aparcament i podíem veure tartanes estacionades en algunes places o en carrers, l'amplada dels quals ho permetia. Els altres dies de la setmana també se solia veure alguna tartana; però circulaven més vehicles, també de tracció animal dedicats al repartiment de mercaderies i també els del ram de la construcció com els tombarells. També els cotxes de servei públic, precedent dels més moderns taxis. Els dels hotels que recollien i portaven els clients de l'estació a l'establiment i viceversa. Durant molts anys circularen pels nostres carrers dues tartanes de luxe, la del senyor Encesa i la de l'industrial Manel Soler. En aquesta darrera hi figurava una inscripció que deia textualment: « Industria del cerdo Soler». L'oblit de posar una coma després del porc no deixava gaire bé el propietari d'aquell carruatge.


Jo encara vaig tenir ocasió de viatjar en vehicles de tracció animal. L'any 1930 amb cotxe de lloguer, per anar al cementiri en l'enterrament de la meva àvia. L'any 1946 en el cotxe que havia estat del desaparegut hotel del Comerç, per anar de la plaça de l'Oli fins a les casernes de l'actual carrer Emili Grahit. També puc explicar tres petits viatges en tartana. El primer va ser el mes de maig de l'any 1930. A casa rebérem la visita d'uns cosins que vivien a Melilla, on regentaven un comerç. Ella era original de Tarragona i ell de Girona. I enyorava la ciutat i el seu entorn. I en venir a retrobar-se uns breus dies amb la seva ciutat i els seus familiars, li feia una gran il·lusió fer una petita excursió al santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Per satisfer-lo organitzàrem pujar un dia al santuari. Com que no tots estàvem en condicions de fer l'excursió a peu, llogàrem una tartana. Però aquell reduït vehicle no era suficient per encabir-hi tot el grup. La solució fou fer el viatge mig a peu mig a cavall. Ens anàvem rellevant en l'ús del vehicle.


Dinàrem en l'hostaleria del santuari i com que tots prengueren cafè, jo també en vaig prendre. Em faltava poc per complir vuit anys, i no havia pres mai cafè. Del viatge de retorn només recordo que en el tram que vaig fer en tartana em vaig marejar. Pel mal olor del contacte de la suor del cavall amb el cuir dels guarniments, i pel cafè que em retornava. Em molestà tant que no vaig prendre més cafè fins al cap de quinze anys, el dia que la meva futura esposa va dinar a casa per primera vegada, i per no fer el ridícul vaig prendre cafè, com feien els altres. Després ja hi vaig anar trobant gust, fins que per cuidar la pressió arterial, l'he de prendre descafeïnat.


Vaig fer un segon desplaçament en tartana al cap de dos o tres anys. Era un dia del mes d'agost. Amb el meu pare i quatre amics seus pujàrem a Rocacorba. Fins a Canet d'Adri, al peu de la muntanya, ens hi portà la tartana de l'aigua picant. El tartaner era un xicot que diàriament anava, de matinada, a la font picant de la costa Roja a proveir d'aigua. En unes ampolles de litre que venia als clients de la ciutat, al preu de deu cèntims l'ampolla, ampolla de vidre que el dia següent, ja buida, era canviada per una de plena. Eren temps en què els envasos es reutilitzaven, estalviant diners i evitant els problemes que causa l'actual costum d'usar i llençar. Pujar a peu en ple sol d'un dia d'agost feia suar, com es pot suposar. Però l'excursió valia la pena. Arribats a dalt, encarregàrem el dinar i entràrem a la capella. En aquell moment començava la Missa i hi vàrem participar, de la manera que es participava en aquells temps. Quan el capellà es girà de cara pel Dominus vobiscum, se'm dirigí a mi i em digué: Desrebussis. Jo em vaig quedar parat, no entenia què volia dir. El que tenia al costat em digué que m'abaixés les mànigues de la camisa, que portava doblegades sobre el colze.


El dinar va resultar de gran qualitat. Quan arribàrem no tenien res preparat, però després d'encarregar-lo, i mentre érem a la capella i després contemplant el paisatge i disparant la màquina fotogràfica, màquina d'acordió, i plaques de vidre, organitzaren un àpat suculent. Tots els ingredients de proximitat. Amanida amb productes de l'hort, acabats de collir. I un pollastre del galliner sacrificat per a l'ocasió. Amb els menuts del pollastre amenitzaren un bon arròs i a continuació pollastre rostit. A l'hora de la sobretaula ens acompanyà el capellà-custodi, mossèn Salvador, que em sembla que fou el darrer resident en plena dedicació al santuari. Morí de malaltia, durant la guerra, en una casa de Girona on s'havia refugiat.


El tercer desplaçament que vaig fer en tartana va ser el primer diumenge del mes d'octubre de l'any 1945. Recordo bé aquest detall perquè va ser la primera vegada que vaig parlar en públic. Es tractava d'una trobada al castell de Millàs, un petit nucli molt proper a Madremanya. Tot i ser un lloc molt proper a Girona, el viatge era una mica complicat, en aquell temps. Ara s'hi arriba amb tota facilitat. Però aleshores recordo que la primera part del trajecte va ser en tren, em sembla que fins a Flaçà. A l'estació ens esperava una tartana que ens portà fins al destí.


Aquests foren els meus tres desplaçaments en tartana, itineraris que anys més tard he pogut repetir moltes vegades còmodament en cotxe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook