El segon diumenge d'agost advertia que venien mesos complicats en l'economia mundial. Des de llavors fins avui tots els indicadors han mostrat que les economies s'anaven desaccelerant, fins i tot algunes entrant en recessió. Els punts clau han estat la baixada de vendes de cotxes arreu del món per la incertesa del cotxe elèctric, la frenada del comerç mundial per la política aranzelària de Trump a Estats Units i el Brexit. La conseqüència ha estat la baixada d'activitat als EUA, la Xina i a Europa, sobretot a Alemanya. Encara una conseqüència pitjor ha estat la desestabilització de gairebé tota Amèrica Llatina per culpa de la baixada del preu de les matèries primeres, el seu ingrés més important.

A finals de novembre els indicadors mostren que hem tocat fons, ni EUA, ni la Xina, ni Alemanya continuen baixant, només Gran Bretanya continua el seu camí descendent del qual dubto que se'n surti bé una vegada fora de la UE, entre altres coses perquè no tindrà treballadors per a les noves indústries.

A Espanya les coses també semblen canviar de sentit, encara que el fum mediàtic no ens ho deixi veure. Les exportacions catalanes a setembre han crescut un 10%, essent una mostra de la fortalesa i competitivitat de l'economia. És evident que ens trobem en període de transformació i en el qual cal adaptar els productes i els serveis als nous temps, fet que porta a tancar unes empreses i a fer-ne aflorar unes altres, però la resiliència de l'economia catalana ha estat provada en moltes ocasions recents. L'adaptació cal impulsar-la també des del sector públic, direcció per la qual aposto aprofitar el canvi energètic com a vector principal, ajudant Seat i Nissan a introduir els cotxes i furgonetes elèctrics, acompanyant en la seva expansió Circutor i Wallbox en la implantació de carregadors per a cotxes, aplanant el camí per difondre l'autoconsum fotovoltaic, impulsant l'entrada de biomassa a les indústries...

Tot aquest camí sembla que no es pugui realitzar per culpa de la disbauxa política que impedeix governar. Doncs aquí també veig que, si tenim una mica de sort, pot haver-hi la llum que permeti governar amb certa tranquil·litat. El fet que estiguin alineats interessos entre l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern de Madrid, tres en ratlla, porta a pensar que les coses poden anar relativament bé. Aquestes tres institucions estan alineades perquè es necessiten per aprovar pressupostos, cosa que pot ajudar a trobar solucions polítiques on fa unes setmanes semblava impossible trobar-les. És evident que serà difícil que a Madrid s'accepti parlar d'amnistia, de referèndum o trobar solucions federals amb estat o sense, si abans els polítics no es poden mirar als ulls. Cal muntar un espai polític de tranquil·litat per frenar el franquisme que ha aflorat novament al país, i això demana alhora dibuixar un model econòmic i de futur. Només retornant l'esperança a la gent es podran fer canvis de calat, canvis que esperem que vinguin ajudats per les resolucions dels tribunals europeus. No serà fàcil proposar que la cúpula judicial no sigui nomenada pels polítics i provingui de la votació de la resta de jutges sense que quedin en evidència internacionalment.

Els catalans independentistes ens hem agrupat perquè ens uneix un sentiment d'esdevenidor comú, perquè tenim avantpassats mutus, i fins i tot un enemic comú. La crisi econòmica del 2010 ens va portar a veure perill de supervivència i va obrir l'impuls independentista percebut com la única solució per la continuïtat de la comunitat. Les societats petites, en sentir-se vulnerables, senten la necessitat d'unir forces, fet que els garanteix normalment una influència desproporcionada respecte a la seva importància numèrica. El mateix impuls es va despertar entre els contraris de la independència, els que viuen a Catalunya i els d'Espanya, constituint un anticòs natural. Amb el desenvolupament del procés les dues posicions s'han enrocat, amb dificultats evidents per desenredar la situació.

Qualsevol comunitat, si vol sentir-se cohesionada, encara que sigui molt diversa, cal que tingui un projecte clar de futur, una idea que aglutini les diversitats socials cap a un futur millor. Soc conscient de la dificultat d'estendre aquesta idea, en part perquè no tenim grans líders naturals per fer-ne la difusió correcta, però tenim davant un canvi de model econòmic que podria ser el far a seguir.

La tranquil·litat de poder governar gràcies a l'alineació dels tres governs en ratlla pot ser l'oportunitat per introduir la il·lusió de desenvolupar, entre altres qüestions, un model de transició energètica socialment justa. Per una part fixem un objectiu a llarg termini en el qual tots ens podem agafar i per altra part reprenem un concepte que s'havia escapat en els anys de la globalització, el d'una economia socialment justa, que no deixa desemparats els més desvalguts.

Al meu optimisme hi aporto, a més, la derogació del decret 147/2009 que farà dimarts vinent la Generalitat i desbloqueja la crítica situació de les energies renovables a Catalunya, també el COP 25 que es farà a Madrid a partir del dia 2 de desembre i els ulls que vaig veure dimecres als joves enginyers de la UPC quan els deia que el seu futur passa pel desenvolupament de tecnologia d'aquest model de transició energètica. Ara, a més de veure la llum, ens falten els líders.