25 de novembre de 2019
25.11.2019
Diari de Girona

De la consciència  social cristiana

25.11.2019 | 00:16
De la consciència  social cristiana

Diverses associacions cristianes i també del País Basc han subscrit manifestos de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders socials i polítics catalans perquè respon «a una indeguda aplicació de les lleis penals a fets que no són ni poden ser considerats delictius i imposa penes d'una gran crueltat», i també diuen que «aquesta sentència és un seriós pas endarrere per a la resolució del conflicte polític que afecta Catalunya i posa en perill la convivència i la democràcia». M'adhereixo substancialment al que diuen aquests manifestos cristians perquè fer-los i anunciar-los és una qüestió de consciència social cristiana, fonamentada en la bona nova de l'Evangeli.


És precisament en l'Evangeli ?ens diu Jaume Campàs? on trobem que Jesús posa en entredit el sentit de la llei per la llei. Una idea que s'ha de llegir per adonar-nos que si el cristianisme seguidor de l'Evangeli («bona notícia») de Jesús només s'hagués agafat a la llei, no hi hauria religió, i per descomptat humanisme cristià. Aquesta afirmació tan contundent ens porta a pensar que dins d'aquesta filosofia de vida, per l'actitud que pren l'home, sigui religiós o no, aquest sol fallar de manera inexorable quan s'aferra només a la llei.


«Qui viu en contradicció amb la pròpia consciència és l'estat moral més irreparable», ens ha dit Lev Tolstoi, l'escriptor rus, universalment conegut per les seves monumentals novel·les Guerra i Pau i Anna Karènina, que després d'un curt temps de crisi i depressió es va convertir en un «home nou» que posava en pràctica la radicalitat evangèlica. «Raons de consciència» varen comportar que el cardenal Francesc Vidal i Barraquer es negués a signar la carta col·lectiva de l'Episcopat Espanyol de l'1 de juliol de 1937, de suport al general Franco. Per aquest acte de «consciència», tot i ser cardenal, de l'Església catòlica, va ser condemnat a viure i morir a l'exili. Quina ridícula paradoxa, un cardenal de l'Església catòlica desterrat d'un país oficialment catòlic. Raó tenia Cícero, l'escriptor, orador i polític romà (aC), quan deia: «La meva consciència té més pes per a mi que l'opinió de tot el món».


Des de la sociologia, es defineix la consciència com el sentiment natural dels humans del seu ser, de les seves facultats, dels seus actes. L'exercici de la consciència suposa la vida de l'esperit. Tanmateix, els humans som socials i la consciència es mourà, tant en l'àmbit del «jo» com en el de les nostres relacions amb els altres i del «nosaltres» amb «vosaltres». Precisament dels «nosaltres» i «vosaltres» neix la «consciència col·lectiva», d'uns i altres. La seva existència i naturalesa ha estat denominada per diferents escoles sociològiques de diverses maneres «ànima col·lectiva»; «mística de les consciències»; altres en fan una descripció més extensa i la consideren com el conjunt de representacions, de les idees, de les creences, dels ideals i conviccions, comuns en la societat. Per a la sociologia, l'ús d'aquesta paraula és molt important, ja que no existiria vida social pròpiament humana si no fos viscuda per diferents consciències que tinguessin relacions diverses i intercanvis, siguin de confrontació, de comunicació, fins i tot de comunió.


És més, la realitat social inclou valors, símbols, signes i ideals que contribueixen a la creació de la «consciència col·lectiva» o comuna i que dona una vida pròpia en la consciència de cada participant concret.


És evident que, dins l'àmbit de «consciència col·lectiva», encaixa plenament la «consciència nacional catalana», que existeix persistentment a Catalunya, «ab illo tempore», des d'aquell moment que els humans varen construir el concepte «nació».


El pensament social cristià té una posició clarivident, en concordança amb l'Evangeli, el Concili Vaticà II i la Declaració Universal dels Drets Humans, sobre la «nació» i els «nacionalismes».


Parteix de la base que tots som nacionalistes. Uns gaudeixen d'un nacionalisme que anomena «central» protegit per l'estructura d'un Estat i altres «perifèrics» no protegits per el mateix Estat d'una manera explícita. O sigui, els nacionalismes «perifèrics» no estan protegits en la seva essència nacional per l'Estat assentat en el nacionalisme «central». Així el nacionalisme «perifèric» veu com la seva història, la seva cultura, articulada per la pròpia llengua, les tradicions i sobretot la persistència en el temps de la seva voluntat de ser una nació sobirana, es veu desatesa i minvada d'atenció estatal. Tanmateix, hem de tenir en compte que tots els nacionalismes poden pervertir-se en patologies excloents que els allunyen del pensament social cristià. En senyalo alguns de significatius com:


Sacralitzar la nació. Entendre la pròpia «consciència nacional» d'una manera essencialista i dogmatitzant. Traduir els conceptes dogmatitzats en lleis i imposar-los per la força. Emprar la violència per defensar conceptes que deurien deliberar-se intel·lectualment a base de diàleg i fer-los operatius per mitjans democràtics.


Convido a tots els que s'identifiquen com a cristians que facin una immersió en el pensament social cristià per enfortir i donar coherència a la pròpia consciència cristiana. Així mateix, em permeto fer meva i transmetre l'exhortació que els bisbes de Catalunya varen fer a través del seu document Arrels Cristianes de Catalunya als catòlics d'altres pobles d'Espanya: «Voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics d'altres pobles d'Espanya els primers a comprendre i acollir les aspiracions nacionals catalans. També en contrapartida, hauríem de ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als seus problemes».


La resolució de conflictes que malmeten la convivència en pau precisa diàleg respectuós entre les «consciències nacionals que conflueixen en un mateix Estat» i voluntat política democràcia, per harmonitzar-ne la convivència. Que la llum del pensament social cristià ens il·lumini!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook