Aquest pretenia ser el primer article que vinculés la societat catalana amb el muntatge teatral The Great Society de Robert Schenkkan, que arrasa al Lincoln Center novaiorquès amb el duel entre el president Lyndon B. Johnson i Martin Luther King. Per desgràcia, Pedro J. Ramírez es va avançar amb una paràbola on aparella els independentistes amb la ultradreta racista blanca, per molt que Puigdemont i companyia hagin perseguit l'assimilació amb la lluita de la població negra nord-americana pels seus drets.

L'associació de la Great Society, el projecte definitiu de Johnson, amb Catalunya és immediata per a qualsevol que s'aproximi a un text dotat d'una plasticitat exemplar. No obstant això, i a diferència del nostre predecessor, aquí es respectarà el paper autoadjudicat per cada bàndol. S'observa així amb més deteniment la degeneració dels objectius originals, per arribar potser a un desenllaç més desolador. Schenkkan, guanyador d'un Pulitzer, ja va obtenir un Tony previ per una obra reportatge sobre el primer any en la presidència de L.B.J., amb el títol d' All the way. El seu primer protagonista presidencial va ser el Bryan Cranston de Breaking Bad, el seu segon president és el Brian Cox de Sucesión, a l'espera anhelant que Josep Maria Pou encapçali les versions catalana i castellana del muntatge.

Els primers compassos de The Great Society mostren Johnson i Luther King embrancats en una batalla dialèctica entre bastidors, mentre la Casa Blanca intenta aplacar els governants sudistes que pretenen aixafar els militants negres. Recordem que l'independentisme català es va encomanar a aquesta fase del predicador negre, i a l'inevitable Gandhi. La tensió larvada esclata quan el moviment alliberador es desplaça a les grans urbs, Chicago i Los Angeles. Els sectors juvenils se senten decebuts per l'esterilitat de la seva lluita, pensin en CDR i Tsunami Democràtic, i trenquen la disciplina dels seus grans.

En la segona fase esclata la violència en el si del món pacifista. Luther King i els seus lloctinents no aconsegueixen apaivagar els seus cadells, que s'alineen massivament amb el black power que recollirà la torxa. Igual com a Catalunya, els radicals lideren la violència urbana a les grans urbs. No només jubilen els seus majors, sinó que els cobreixen d'insults tan onerosos com «oncle Tom», el negre submís i agraït als seus amos blancs. De passada, els rebels que no descarten l'ús de la força desencadenen un moviment supremacista d'energia inusitada, de nou la paràbola catalana. La delirant idea de controlar els esdeveniments, ja sigui a Washington, Madrid o Barcelona.