25 de novembre de 2019
25.11.2019

El PSOE, de maneta a frontissa

25.11.2019 | 00:16

Un clàssic partit frontissa és aquell que, posicionat en el centre polític, està en condicions de pactar a dreta o a esquerra. En un sistema democràtic és útil tant per evitar majories absolutes com per facilitar la governabilitat quan aquestes no existeixin. No obstant això, un partit que és majoritari al Parlament ha de tenir la maneta de la porta governamental, no pot ser un partit frontissa, i Pedro Sánchez ha portat el PSOE a aquesta incòmoda situació. Podria pensar-se que no és així, perquè després de les eleccions d'abril la seva postura de fermesa el va conduir a no pactar amb Pablo Iglesias i a afrontar les crítiques per una nova convocatòria electoral, però això ha canviat d'arrel. En poques hores Sánchez ha passat de demanar als electors una ordre d'allunyament contra Unides Podem a oferir a aquesta formació les claus de La Moncloa.


Per descomptat, un pacte obliga a cessions, però un pacte es basa en la confiança mútua i l'absència d'aquesta, i les insalvables diferències en relació amb Catalunya o l'economia van ser el principal argument per no arribar a un acord abans del 10-N. Per tant, a falta de més explicacions, el que sembla és que la porta del govern de coalició no la va obrir amablement Sánchez, sinó que va ser Pablo Iglesias qui va forçar la maneta amb l'amenaça d'unes terceres eleccions. A Unides Podem segurament no li aniria bé en una nova repetició electoral i per això cedeix ara, però per al PSOE i per a Sánchez seria un complet desastre; suposaria la seva tornada a l'oposició i l'explosió d'una crisi interna. Per això el PSOE està actuant molt a desgrat com a frontissa de l'esquerra «més valenta».


Malgrat tot, el pacte amb Unides Podem no garanteix la investidura de Sánchez. Necessita també l'abstenció d'ERC, però la situació d'aquest partit és molt diferent. Unes terceres eleccions no són una amenaça per als independentistes, que viuen des de fa temps en la política de com pitjor millor. Per la mateixa raó, una abstenció té en aquest imaginari separatista un significat negatiu, de traïció. En conseqüència, l'abstenció és incòmoda i té un alt preu, que ja està cobrant per anticipat amb la passivitat governamental en el segrest de persones i béns a la frontera amb França o als carrers i carreteres. Una cosa és que la resposta al vandalisme secessionista sigui proporcional i una altra que no hi hagi cap resposta.


Si a la fi ERC hi vota en contra, el pacte amb Unides Podem no prosperarà i el PSOE haurà d'oficiar de nou com a frontissa, en aquest cas de la dreta. Fracassada la investidura, el PP, fins i tot amb menys diputats que els socialistes, estarà en una millor situació. A Sánchez no li quedarà més remei que negociar amb Pablo Casado, perquè una nova convocatòria electoral no és per a ell una opció. En canvi, per al PP sí que ho és, bé com a oportunitat per superar el PSOE en escons i fer recaure la responsabilitat d'uns nous comicis a la redoblada incompetència de Sánchez per formar govern, bé com a arma per pactar en una posició d'avantatge un govern de gran coalició en què apareix com el partit que salva Espanya del comunisme bolivarià, de l'independentisme català i d'unes terceres eleccions. Potser això explica la rapidesa de moviments de Sánchez. La seva poca traça amb la maneta a l'estiu l'obliga ara a ser frontissa per evitar com sigui el cop de porta electoral.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook