mnistia Internacional ha denunciat la condemna per sedició de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d'Òmnium Cultural i d'Assemblea Nacional Catalana, respectivament. I ho planteja subratllant l'entesa entre els poders legislatiu i judicial, és a dir, l'ús de la judicatura per castigar les actituds polítiques que «molesten» el poder. Per AI, el Tribunal Suprem espanyol vol castigar uns protagonistes actuals -els «Jordis»-, alhora que avisen els qui, en el futur, tinguessin una temptació similar. Cal destacar que el Consell d'Europa critica Espanya des de 2014 per la politització del sistema de designació del poder judicial.

Daniel Joloy, assessor general de Política d'AI, afirma que «ambdós presos han de ser alliberats immediatament i les seves condemnes per sedició han de ser anul·lades». «Si res fa pensar, afirma, que el judici, en el seu conjunt, va ser injust, és evident que la interpretació que va fer el Tribunal Suprem del delicte de sedició va ser excessivament àmplia i es va traduir en la criminalització d'uns actes de protesta legítims». «Ambdós, afegeix, tenien dret a expressar les seves opinions i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya».

I és aquí quan el meu cervell grinyola. En què quedem? Hi ha o no una interpretació inadequada, injusta, per limitadora, de la llibertat d'expressió? Si per això reclama l'immediat alliberament d'ambdós presos, com pot ser just aquest judici? I més: la vaguetat de la llei que AI denuncia permet condemnar conductes que l'hipotètic autor no sabria que són delictives i, alhora, «impedir que els ciutadans participin en protestes pacífiques sense temor». Quasi res.

Per al TS, sedició és sedició, però també sed i ció. I se dició...