Deixant de banda les protestes que sacsegen Hong Kong des de fa mesos per raons diverses, que tenen a veure amb la reivindicació democràtica davant el Govern comunista xinès, la ciutadania de la regió andina d'Amèrica Llatina està farta dels anys que fa que pateixen un repartiment desigual dels recursos. La corrupció que destil·len les decisions de la seva classe política, amb la percepció que està desvinculada de la gran majoria, atorga els privilegis només a l'èlit de sempre. A Bolívia, l'ombra de frau electoral ha obligat Evo Morales a abandonar el país, al Perú el president ha dissolt el Congrés, a Xile han mort 22 persones en quatre setmanes de protestes i a Equador la població es rebel·la davant les polítiques d'austeritat implantades per l'FMI.

Prevaricació, clientelisme, apropiació indeguda de cabdals públics, malversació, discriminació i arbitrarietat en l'assignació de recursos materials i intangibles són els termes que recurrentment apareixen associats a la corrupció. Sempre la mateixa lletania que allà i aquí patim, semblaria que inexorablement.

Contràriament al que es creu, al Codi Penal espanyol no existeix el delicte de corrupció -corrupció pública, s'entén-, que no deixa de ser paradoxal.

El catedràtic de dret processal Nicolás González-Cuéllar defineix la corrupció, des del punt de vista jurídic, com «la utilització d'un poder d'actuació oficial o conferit a l'autor per una col·lectivitat, grup, companyia, societat o qualsevol entitat, en interès particular per a la consecució d'un avantatge indegut, patrimonial o d'un altre tipus en el seu favor o en el d'un tercer». Malgrat que el concepte és demolidor, no és suficient per ser considerat delicte.

La sentència del cas ERO andalús, a banda de ser un cop fort a un partit que pretén governar el país parlant de reparació democràtica, és l'últim exemple d'aquesta corrupció incessant. Allà i aquí proclamem que ja n'hi ha prou.