Hi ha pel·lícules que et representen tant a tu i les teves vivències que passen a formar part dels pensaments quotidians: el dia a dia està ple de detalls o matisos que te les evoca inevitablement, i tornes a veure-les com si es tractés d'una revàlida dels aspectes que t'identifiquen amb ella. Parlem molt, d'aquestes pel·lícules, perquè d'alguna manera sentim que expliquen millor algunes coses de nosaltres mateixos del que seríem capaços de resumir, i provem de contagiar-les a les persones del nostre entorn, buscant la sincronització de la mirada aliena. Però hi ha un fenomen del qual no parlem tant i que, al final, també diu molt de cadascú: les pel·lícules que, per més bones que ens semblin, només som capaços de veure una vegada. No tenim nassos de repetir perquè hi ha, a les seves imatges, un impacte emocional o dramàtic que apel·la a racons de la nostra vida que preferim no tornar a explorar. O perquè il·lustren un dolor que no estem disposats a compartir ni reproduir, ja que comporta un reconeixement de realitats a les quals mai voldríem viure. També ens passa amb pel·lícules que aparentment resulten menys colpidores però tenen una conclusió que ens tira enrere. Segurament l'exemple més flagrant són les històries amb mascotes, amb Marley i Hachiko com a màxims exponents, i els relats sobre malalties terminals, que ens aboquen a pensar en la pròpia caducitat o a recrear casos propers. Fer una llista mental de les pel·lícules que no volem tornar a veure ens dona la justa mesura d'aquelles pors que ens costa mirar de cara, i també d'aquells temes que ens recorden les nostres fragilitats. És important la dada esmentada al principi, són o et semblen bones, però saps que no hi voldràs tornar mai. Seguint aquest criteri, crec que si n'hagués de triar una seria Manchester by the sea. Molt bona, molt ben interpretada, molt ben escrita. Necessària, valenta, realista. Però amb una vegada ja en vaig fer prou. Si torno a veure un sol pla de l'escena cabdal del film (aquella en què el protagonista és incapaç de comunicar-se amb la seva exdona) m'amargarà tota la setmana. Abans preferiria fer una marató en bucle de La matança de Texas que no tornar a presenciar aquell dolor reprimit que talla la respiració. La serra mecànica de Leatherface és molt més sostenible. Les bones pel·lícules que no tornaríem a veure formen una pel·lícula en si mateixa: la perfecta síntesi dels nostres intents, sovint infructuosos, per no patir més del compte.