El cas del restaurant Siurana, que ha hagut de tancar per haver pagat els impostos a la hisenda catalana en lloc de -com fem vostè i jo- a la Hisenda de tota la vida, és tota una al·legoria del procés: una enganyifa. Aquests que es fien dels líders polítics i van que els trenquin la cara l'1 d'octubre, o aquests que creuen que pagant els impostos a una entelèquia no els hauran de pagar allà on toca, són molt útils: a uns, ens fan riure; a d'altres, els obren els ulls fent-los comprendre que tot ha sigut una farsa; a tots, ens recorden que mentre hi hagi burros, n'hi haurà que van a cavall.

Si els tan patriotes restauradors fossin una mica espavilats -i reconec que costa posar-se en aquest supòsit-, sospitarien alguna cosa en saber que les empreses dels seus estimats líders, així com els ajuntaments dels seus adorats partits independentistes, han pagat els seus impostos allà on toca, no sigui que. Algú els hauria d'haver advertit que tot anava de boqueta, potser algú dels que van rebre un cop de porra a les costelles defensant urnes, mentre els que l'hi havien enviat s'ho miraven des de casa o -els més porucs, com el Vivales- ja des de la carretera que els duia a l'estranger sense mirar enrere.

I ara què, pobra -en tots els sentits- i patriòtica parella d'empresaris, vull dir d'exempresaris? Potser alguna caixa de resistència que hagi sobreviscut als robatoris dels més llestos els pot ajudar a pagar el deute amb Hisenda. La paradoxa seria que aleshores la caixa de resistència serviria per enriquir el pèrfid Estat espanyol. Res a dir, igual passa amb les multes als polítics patriotes. Al final les caixes de resistència seran útils només per a Espanya.

Aquestes coses acaben amb la relació de parella. Imagino el matrimoni, ja embargat i sense restaurant, culpant-se l'un a l'altre de la brillant idea de pagar a la Hisenda catalana, mentre pidolen a la porta d'una església.

- La culpa és teva, que em vas dir que els nostres polítics mai no ens enganyarien!

- Meva? Ai, havia d'haver fet cas al meu pare, quan em deia que no em casés amb un inútil.

De tot se n'aprèn. De no fer cas dels líders llacistes se n'aprèn a hòsties. Uns les reben literalment i altres al compte corrent.