Fa molts anys que ens van explicar que amagar els diners sota el matalàs, més enllà del foment de l'estalvi, no tenia sentit. Que era llençar uns diners que, ben invertits, en un dipòsit a termini o en un fons d'inversió s'acabarien multiplicant. L'altre dia escoltava una conversa de bar en què un client deia a un altre que «per la misèria que em donen pels diners que tinc estalviats, millor tenir-los a casa en una caixa forta». Pensava que era una mala idea, que l'efecte de la inflació i el risc de robatori descartaven aquesta opció, i que, passat l'efecte de les cerveses, aquell home recapacitaria.
Però resulta que la tesi del petit estalviador del bar és ben freqüent, també entre els multimilionaris. En l'època de les criptomonedes i les transaccions electròniques, el sector de les companyies que disposen de caixes de seguretat per guardar diners en efectiu, joies o metalls preciosos està creixent com l'escuma. Hi ha qui ho atribueix a l'amenaça d'una recessió global, altres als tipus d'interès negatius, i fins i tot al temor que el canvi climàtic i els desastres naturals perjudiquin algunes economies. El cert és que els magatzems blindats a zones lliures d'impostos com Singapur i Delaware no paren de créixer. Segur que aviat veurem una pel·lícula d'una banda que intenta robar-ne un.
