28 de novembre de 2019
28.11.2019
Diari de Girona
OPINIÓ

El cotxe del Quim

28.11.2019 | 00:59
El cotxe del Quim

Jo volia treballar amb el Puyal i tornar fardant un dia a classe. Ha estat un camí molt llarg, vaig pensar dilluns quan el Quim em va deixar amb el seu cotxe a la porta de l'escola de la meva filla, que va ser la meva. Quan hi anava d'estudiant, ja el Puyal era la meva característica i de cap actriu ni model ni futbolista hauria presumit més que d'ell. Si quan l'escolar era jo, un dia el Puyal m'hagués deixat a l'escola, hauria entrat al despatx de la directora demanant que m'aprovessin de cop tota l'EGB, perquè no m'hauria pogut imaginar cap mèrit més alt ni cap altra glòria. No és que ara el Quim ja no m'impressioni. Don't get me wrong: you are still the only one. Però ahir baixant del teu cotxe vaig pensar en el nen de 9 anys que va decidir que escriuria i t'escoltava d'amagat dels meus pares amb la Laura, que em deixava el seu petit transistor perquè me'l posés sota el coixí mentre feia veure que dormia. Vaig recordar aquell nen estrany, intranquil, que no encaixava enlloc menys quan t'escoltava i el món se m'endreçava en la teva cadència, en les teves paraules, en el sentit que jo sabia que tenia aquella frase i els altres no ho sabien i això em feia sentir especial. Han passat 35 anys i han passat tan ràpid que sembla que hagi estat somiant.

Jo era el nen que escoltava el Puyal i amb el professor Manel comentàvem l'endemà la transmissió: de vegades només un gir o una paraula, i el Puyal era la meva contrasenya per accedir al món dels adults i només tenia 9 anys i de sobte ja era un home i mirava de reüll els meus companys, llevat del Jordi Bosch, que encara avui puc dir, des de la distància, però no des de l'oblit, que és una de les persones més intel·ligents que he conegut mai. Tot això vaig recordar-ho dilluns, en el petit salt del seient a l'asfalt, carrer Anglí amb Immaculada. Si hagués baixat del teu cotxe l'any 1984, no sé en quina mena de noi m'hauria convertit. I no ho dic pels altres: m'hauria impressionat tant a mi mateix que no sé si hauria pogut tornar a fer mitjana amb la realitat.

No t'ha passat mai, Quim, que quan prepares algun decorat per sorprendre una noia, i tot et surt bé, t'acaba agradant molt més el teu talent que el suposat encant que volies seduir? A mi em passa sovint, o més aviat em passava, i molts vespres a L'Ambroisie o al Nobu havia d'esforçar-me a recordar que la prioritat de la vetllada era endur-me la noia i no escriure l'article sobre la meva proesa. M'havia d'esforçar tant que de vegades no m'esforçava. Això també vaig pensar-ho dilluns, baixant del teu cotxe.

Entre la meva escola i tu, entre les classes del professor Manel i les teves transmissions, i el Vostè Jutja, i el Xip, i el Tomb, ha passat la meva vida. De vegades penso que mai no he sortit de l'escola i que tot el que he anat vivint són cercles, com un hula-hop, i que l'escola és la meva cintura. De vegades em pregunto què deveu pensar de mi, el professor Manel i tu, si hauríeu preferit algun altre deixeble, si us incomoda el que escric, si us fa sentir estranys que us incorpori al meu món i que en certa mesura us en faci responsables, pels anys de mestratge, d'afecte i d'inspiració. No sé si és el que esperàveu. No sé si de tant treballar i de tant pensar en cada paraula, en cada sentit, en cada criteri, trobeu agradable que qui hagi vingut a fer-vos el resum hagi estat jo. Voldria dur-vos millors notícies, però només em puc dur a mi.

El que no m'he preguntat mai, perquè sempre ho he sabut, és que jo he estat l'únic que ha entès la vostra arrel més profunda. I l'únic que ha sabut explicar-la. De cap dels alumnes que ha tingut el professor Manel no n'he llegit cap article o poema que en detectés la qualitat i sabés projectar-la. I si ara llegint aquestes línies algun d'ells volgués intentar-ho, no em sap cap greu de dir que hauria de tenir molta sort perquè li sortís un text que pogués remotament comparar-se als meus. De tot el que he escrit, i dir això no és dir poc, els articles sobre ell són dels més aconseguits. I pel que fa a tu, Quim, aquesta és una vella conversa. Llevat del Ricard Torquemada, quan veig els teus deixebles, com ara la Terribas o el Bassas, per dir-ne només dos, i per no citar aquesta gran broma que fa dir-se Xavier Bosch, hi identifico el traç però no el contingut. Em recorden un vers de Vicente Huidobro que diu: « Huye del sublime externo si no quieres morir aplastado como un merengue». Bé, diguem que ells no van fugir.

El que vull dir-te és que tot i les discrepàncies –de vegades extremes– hi ha molt més de tu en el moviment del meu peu baixant del teu cotxe davant la meva escola que en els milers d'hores de ràdio que el Toni ha fet amb tu i ja després tot sol. I tot el que de lluny s'assembla, de prop es corromp en la manca d'intenció i de caràcter, en el rastre perdut de la teva darrera intenció, que és la que dona sentit a tot el que fas i dius, unint els finals amb els principis, que és com són fetes les coses que valen la pena.

I encara que et sembli mentida, o un artifici per cloure l'article, creu-me que el nen de 9 anys que va decidir que escriuria i t'escoltava d'amagat fent veure que dormia, això ja ho sabia, i ja ho havia entès tot i que no ho hagués viscut encara i que llavors no sabés com escriure-ho. I eres l'ídol i jo sabia per què. L'ídol del nen i la submisa fe de després.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook