Quan semblava que el federalisme era mort i enterrat, surt Miquel Iceta i se'l treu de la màniga. L'exhumació, això sí, va tenir lloc just després que el PSC hagués qüestionat la immersió lingüística (per veure si així pot arreplegar uns quants votants de Cs).
Decidit a ser l'home més federalista del mercat -ho té fàcil, és veritat-, Iceta vol que Catalunya sigui considerada una nació i Espanya, ehem!, un estat plurinacional. No sé si tot això ens ha de fer riure o plorar, perquè ja és ben trist que Espanya, des de la mort del nou estiuejant de Mingorubio, hagi estat incapaç d'assumir la plurinacionalitat.
En aquest plurinegacionisme, el PSOE hi ha jugat un paper cabdal. I si hem de parlar de llengües, sempre podem recordar que el socialisme espanyol ha frenat l'avanç del català. I ho ha fet en àmbits ben diferents, com l'etiquetatge o l'oficialitat de la llengua als plens del Parlament Europeu.
Per tant, perquè es pogués fer realitat aquest bonic somni plural, Iceta, abans de res, hauria de convèncer de les virtuts federals a un bon grapat de pesos pesants del PSOE; res, a gent tan desacomplexada i oberta, posem pel cas, com Javier Lambán, pel qual els trets nacionals de Catalunya es limiten a la sardana i la Verge de Montserrat.
Miquel Iceta, que és intel·ligent, ja sap que la part més retrògrada del PSOE no li comprarà mai una moto d'aquest octanatge. Però, de moment, brandant l'espantall plurinacional pot presumir d'ànima catalanista. L'únic problema? Que aquesta cada dia sembla més virtual que real.
