28 de novembre de 2019
28.11.2019
Diari de Girona

Oracions llargues

28.11.2019 | 00:59
Oracions llargues

Preferiria ser escriptura, no escriptor. Escriptura de Déu, posats a triar, o de Luzbel, les dues han de posseir una musculatura insòlita. Jo posaria el greix allà on ho requerissin el sentit, el significat, la semàntica. Jo posaria els leucòcits, l'hemoglobina, els hematòcrits. Jo afegiria les plaquetes, els neutròfils, els basòfils, però també, si fossin necessàries, la ferritina i la creatinina. He conegut homes-escriptura i dones-escriptura i nens i nenes-escriptura que en fer-se grans es desescripturaren perquè no coneixien el seu destí. Una escriptura sense destí és com la pluja sobre la ferralla. Tot i així, preferiria, abans que escriptor, ser escriptura sense destí. I desaparèixer en una frase com el poeta es dilueix en el sonet.

De moment, acabo on comença la meva escriptura. Hi ha una frontera insalvable entre els dos, entre la meva escriptura i jo. Hi ha un mur que no em permet anar més enllà. Que vingui ella cap a mi, em dic. Que em modeli. Que la meva escriptura sigui la responsable de les meves mans, els meus ulls, les meves clavícules, les meves orelles, els meus llavis. Que executi els meus òrgans interns, les entranyes, les meves vísceres. Que en col·locar una oració rere una altra, la meva llengua es vagi formant dins de la meva boca, que les meves glàndules comencin a salivar i els meus ronyons a filtrar i els meus testicles a produir el semen que, degudament sublimat, es converteixi al seu torn en escriptura significativa. Que l'escriptura em faci, en fi, de dalt a baix i de dreta a esquerra i d'un costat a l'altre. Però la veritat és que sovint em desfà. Ella queda disposada per al consum, i jo a punt per al contenidor de residus orgànics. Jo, escombraries.

Aquesta lluita per convertir-me en escriptura va començar a les redaccions escolars. Ens demanaven composicions sobre la primavera o sobre la tardor en què m'empleava a fons, a fons. Al principi escrivia oracions llargues en la convicció que era més fàcil diluir-se en la cadena de subordinades. I una mica sí, que em diluïa, però tornava al meu ser quan deixava d'escriure. Ara per ara, em dissolc millor en la lectura que en l'escriptura, cosa que agraeixo de debò. Encara que res, ja dic, com desaparèixer en un paràgraf propi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook