Potser seria encertat de dir que la Història de la Humanitat és, també, la crònica de la lluita contra la pobresa. Ara mateix, les estadístiques de la vertadera Alemanya indiquen que el 20 per cent de la població d'aquell gran i admirat país es troba sota el llindar de la pobresa, la pobresa oficial, la que assenyalen economistes i sociòlegs. Una dada de la qual, aquí, ja se'n sap alguna cosa. Tota una referència, aquell país, quan ara fa mig segle havia donat tanta esperança a molta gent del sud, entre ells molts catalans, que anava «a treballar a Alemanya», que ja havia deixat molt enrere els horrors de la Guerra Mundial.
Tot tractament del tema de la pobresa necessita paraules clares. Sempre serà bo de repetir aquell pensament de Joan XXIII a la seva encíclica Pau a la Terra, de l'any 1963: «Tot ésser humà té dret a l'existència, als mitjans indispensables i suficients per a un nivell de vida digne i en qualsevol cas de pèrdua dels mitjans de subsistència per circumstàncies diverses a la seva voluntat». No cal pas ser creient per rellegir i reflexionar. Un elemental humanisme respecta i agraeix els recordatoris del bé comú. I posats a mirar endintre, recordar també el poema de Joan Salvat-Papasseit: «Demà, posats a taula, oblidarem els pobres -i tan pobres com som- i Jesús serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i, després de mirar-nos, arrencarà a plorar». Ben mirat, el poema dona plena vigència a aquell anunci evangèlic, tan comprovat universalment: «Als pobres els tindreu sempre entre vosaltres».
Quan s'acosta Nadal, a la nostra societat s'activen allò que Paul Valery en deia les «reserves infinites» i es mouen sensibilitats, bones voluntats, circula més informació sobre l'estat de la qüestió, els voluntaris es multipliquen, s'hi posa el cap i, sobretot, el cor. El tema de la pobresa ocupa més pàgines, es denuncia, es crida l'atenció i el poble actua, respon, dona, organitza, clama, i s'obtenen respostes molt potents i memorables. Tornem-ho a dir: són respostes des de les bases; i això pot portar a comentar que és aquesta gent qui fa que un país tingui una cara més humana i més humanitària. En aquest sentit els exemples més visibles són l'organització del Gran Recapte d'Aliments i la Marató de TV3 -d'aquests dies, precisament- però en un calendari perpetu cal recordar totes aquelles altres realitzacions, multiplicació d'esforços, prestacions personals, compromisos puntuals i sacrificats, anonimats de tots els ordres, gent diversa en organitzacions diverses, sense tant d'altaveu nadalenc, que més enllà del que puguin dir les estadístiques donen el seu servei a unes persones en situació de pobresa.
Més amunt d'aquestes solidaritats, a dalt de tot, hi ha un núvol de governs, institucions i altres gestors del poder i de les economies, que són dipositaris d'unes obligacions pròpies, ineludibles i greus envers el tema de la pobresa que va creixent. Massa sovint fan un pas al costat -per no dir endarrere- que es pot interpretar tant com una mandra generalitzada o com un abandó funcional.
Nadal, tot un sacseig, una agitació, més enllà d'aquelles caríssimes llumetes que pengen als nostres carrers i places.
