Encara no havíem sortit de la nostra estupefacció en veure que el Tribunal Suprem condemnava amb penes draconianes els líders independentistes, que s'ha produït una nova raó per a l'estremiment i la palpitació. Algunes accions dels autoproclamats Comitès de Defensa de la República, com els talls de les línies ferroviàries o de les carreteres, són valorades per alguns jutges com a possibles accions terroristes. No cal dir que el de terrorisme és un dels delictes més greus previstos per la legislació de qualsevol país, i que per tant el Codi Penal espanyol hi atribueix penes d'una extrema severitat. A més, conscient de la mateixa serietat de les activitats terroristes, la legislació processal tracta el sospitós de terrorisme d'una manera notablement pitjor que a la resta d'investigats. A un terrorista se li pot punxar el telèfon en condicions en què a una altra persona no. Aquesta fou precisament la raó per la qual es va condemnar per prevaricació l'ara «exjutge estrella» Baltasar Garzón, que va fer abús d'aquestes potestats inquisitives exorbitants quan s'enfangava amb les martingales de la trama Gürtel.
En un país on el mot terrorisme ve associat històricament a un fenomen molt concret, com és l'actuació de la banda ETA, l'extensió del tipus penal, per aquesta aberració del sistema jurisdiccional que és l'Audiència Nacional, a conductes que no es duen a terme pistola en mà, sinó, com a molt, remenant un smartphone d'última generació i lluint un llaç groc a la solapa, pot resultar extravagant i sorprenent. Categoritzar qui munta un concert al mig de l'AP-7 com a terrorista (i a qui comparteix un codi QR com a còmplice?), per molt que ho faci encaputxat, no suposa sinó un pas més cap al que s'ha anomenat el Dret penal de l'enemic ( Feindstrafrecht). Contra el terrorista, com escrivia el gran penalista alemany Günther Jakobs, s'hi val gairebé tot; com a enemic de l'Estat, ell sol se situa al marge i es mereix tot el que li pugui passar. És justament així com es criminalitza un moviment social molest. Perversió del Dret que entre altres denuncia Liora Israël ( L'arme du droit, 2009).
Algun dia els estudis científics potser demostraran com el fervor separatista pot arribar a bloquejar seriosament els perceptors biològics del risc i potser àdhuc del dolor. Succeeix, però, que molta de la gent que actua en defensa de la República inexistent o en contra d'aquella sentència tan criticada com poc llegida -o de l'Estat del qual la mateixa dimana- no sembla, precisament, conscient de les nefandes conseqüències que un Dret penal desbocat vincla a llur modus operandi. El que és pitjor, segurament hi ha qui pensa que és immune a l'aplicació de les lleis punitives perquè l'empara el fet d'actuar per una causa no noble sinó, com ara es diu ad nauseam, «el següent». Succeeix, però, amb aquests terroristes de nou cuny, ignorants de la seva dissort futura, com amb el cèlebre Jourdain, el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho.
