28 de novembre de 2019
28.11.2019
Diari de Girona

Però, quantes nacions hi ha a Espanya?

28.11.2019 | 00:59
Però, quantes nacions hi ha a Espanya?

Va ser Cayetana Álvarez de Toledo qui va posar sobre la taula dels debats televisius la pregunta que buscava dislocar els seus contertulians/rivals: quantes nacions hi ha a Espanya? Com que ningú contestava, Cayetana va insistir: però quantes n'hi ha? Ni mu. Una setmana després, el seu líder, Pablo Casado, convençut d'haver trobat la pedra angular de la campanya, repetia la mateixa qüestió, aquest cop dirigint-se directament al president en funcions, Pedro Sánchez: «Contesti d'una vegada, segons vostè, quantes nacions hi a Espanya?».

Instruït pels seus assessors, Sánchez no només no va respondre a la cantarella de Casado sinó que no el va mirar ni a la cara. De fet, cap candidat va saber dir alguna cosa mitjanament seriosa sobre aquest assumpte en aparença tan nimi i alhora tan endimoniat i transcendent. El naming de què parlen de manera pedant les agències de publicitat. Qüestió de conceptes històrics i de noms de la qual tant en sabem i patim els valencians, una « comunidad de paisanos regnícolas» com ens va definir amb sarcasme l'escriptor Manuel Vicent. Ara, ja saben, s'està negociant la investidura d'un nou candidat a la Presidència del Govern del Regne d'Espanya (nom tècnic i oficial de la nació espanyola), qui al costat dels seus nous aliats d'Unides Podem (partidaris del dret d'autodeterminació de les regions o autonomies espanyoles, almenys fins a la data) estan buscant l'abstenció almenys d'Esquerra Republicana, antimonàrquica com la seva denominació indica i promotora de la independència de Catalunya. La qual cosa, estava cantat, ha destapat la caixa dels trons dels seus opositors polítics, els que ja compten amb munició extra per a tota la legislatura si és que aquesta, finalment, comença a caminar.

Esquerra està disposada però tem que els puigdemontistes o torranians es tornin més guerrillers del que ho han estat fins a la data i els titllin de traïdors botiflers. Davant d'aquest escenari, Esquerra jugarà les seves bases nominalistes: això és, anomenarà «taula de negociació» entre dues parts «sobiranes» allò que els altres denominaran «diàleg» a seques. Jocs de paraules. Jocs que moltes vegades són determinants: per dues vegades, per exemple, es va enfonsar un acord de pau al País Basc per falta de consens en la redacció final del document que havia de transmetre's a l'opinió pública.

Per això va resultar una gran fita semàntica quan els pares de la Constitució del 78 van descobrir i van adoptar el terme «nacionalitat» (article 2 del títol preliminar) per definir els territoris irredempts a l'interior de la península Ibèrica. La nació espanyola, ja democràtica, reconeixia l'existència de nacionalitats històriques. Tot un matís, un fi clarobscur. Va ser el PSC en un moviment d'audàcia temerària el que va donar per liquidat el terme i va encomanar a Rubert de Ventós la redacció del preàmbul del nou Estatut català, aquell que ja deia que Catalunya era una nació –completa, rodona, sense més– i, en conseqüència, dotada de sobirania. Des de llavors hem tornat a la inestabilitat catalana, tan recurrent des dels temps de Peronella d'Aragó.

Al revés, els nacionalismes perifèrics espanyols, i certa esquerra que es comporta molt bé amb ells, no solen parlar d'Espanya com a nació, ni tan sols s'atreveixen a pronunciar el nom Espanya, com si aquest els ulcerés els seus sentiments. Al país en diuen Estat espanyol, un terme que, per cert, va proposar Dionisio Ridruejo per al primer comunicat de premsa de l' alzamiento nacional, llavors al front de l'aparell de comunicació de les tropes africanistes de Franco.

Ara que ja es pot veure completa, els recomano la tercera temporada de The Crown a Netflix. Arribats al capítol de la investidura de Charles Windsor com a príncep de Gal·les en qualitat d'hereu al tron britànic, el Govern laborista de Harold Wilson decideix enviar el jove a una universitat gal·lesa perquè aprengui gaèlic durant un trimestre.

Seduït pel seu professor de llengües ètniques i furibund militant del Plaid Cymru, durant el cerimonial que té lloc a les ruïnes de l'antiga fortalesa de Caernarfon enfront del mar Irlandès, l'imberbe Charles defensa en el seu discurs inaugural de principat –que s'ha eternitzat mig segle– la personalitat pròpia d'una «antiga nació», Gal·les/Cymru. En realitat, no sabem si va dir nació o país, matisos que segons que sembla només interessen en el nostre regne, ja que va parlar en gaèlic i un no distingeix si enuncia «cenedl» o «Wlad», tot i que el subtítol en espanyol mostra amb claredat el terme «nació».

El príncep de Gal·les es va guanyar el favor dels incansables gal·lesos –i dels laboristes–, però es va emportar una bona reprimenda familiar quan els van traduir a l'anglès les paraules del primogènit masculí. Des d'aquell llavors, 1969, tots els partits nacionalistes britànics han anat guanyant presència a la Cambra dels Comuns, tan fragmentada com l'espanyola tot i el seu sistema electoral per districtes que confereix les actes de diputats per majoria simple, afavorint així la governabilitat. Així doncs, no estem sols al món de les nacions plurals, o com vulguem anomenar-les. La mateixa República Federal Alemanya va negociar amb Baviera una denominació tan pomposa com Estat Lliure de Baviera, tot i que, a canvi, fa temps que s'han oblidat en la seva administració pública de la llengua bavaresa, el boarisch.

En els esmentats Comuns existeix, fins i tot, l'anomenada «qüestió anglesa», plantejada des de finals de segle XIX però que va tornar a guanyar actualitat a partir de les transferències legals a Gal·les, Escòcia i l'Ulster. La qüestió, plantejada per un diputat escocès, se suscitava perquè els representants de les nacions autònomes poden votar lleis que afecten en exclusiva Anglaterra i en canvi no poden expressar-se sobre les mateixes qüestions que estan transferides. Hi ha diverses comissions que s'han creat a l'efecte per resoldre la paradoxa, però no han aconseguit posar-se d'acord. Sembla que és un destí de les velles nacions entremesclades d'Europa. Amb aquest panorama, i malgrat el correctíssim català que parla la nostra princesa Elionor de Borbó, el que sona impossible és que algun dia tornin els acords per millorar la nostra Constitució.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook