Si a la major part de catalans, i encara més accentuadament d'espanyols, els parles de Josep Andreu i Lasserre (Cubelles, 1896 - Sant Pere de Ribes, 1983), pocs sabran qui va ser aquest personatge. Però si esmentes Charlie Rivel, tothom, o quasi tothom, sap que et refereixes al millor pallasso de la història universal del circ. Aquest artista, que va assolir merescuda fama a escala mundial, va néixer a la vila de Cubelles (el Garraf), l'Ajuntament de la qual, entre altres honors, el va nomenar merescudament fill predilecte. I va ser precisament en aquesta vila garrafenca on, en ocasió de les eleccions municipals del 3 d'abril de l'any 1979, es va donar una situació que, fins a cert punt, podria crear un clar paral·lelisme que podria arribar a existir entre aquells fets i els moments tan abstrusos que actualment estan passant les negociacions entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

El fet és que en aquells comicis de Cubelles, sobre onze regidors, obtingueren quatre cada una de les dues candidatures independents que es presentaren i un sol regidor la de la Federació de Convergència i Unió (CiU). L'home de Jordi Pujol, molt murri ell, la mateixa nit de les eleccions va agafar dona i criatures i va desaparèixer sense dir on se n'anava i va quedar il·localitzable -en aquell temps no hi havia telèfons mòbils- i no va comparèixer fins un parell d'hores abans de la celebració del ple municipal per elegir alcalde. Ni cal dir que els responsables d'ambdues candidatures independents -l'una clarament d'ideologia esquerrana propera al PSOE i l'altra dretana, a la Unió de Centre Democràtic (UCD)- es llançaren com llops a intentar captar el vot del regidor convergent prometent-li l'oro i el moro si votava el seu candidat per a alcalde. Però l'edil d'en Pujol, impertèrrit ell, es va limitar a dir-los que no vendria ni negociaria el seu vot i que es votaria a si mateix. Aleshores, els responsables de la candidatura d'esquerres, per tal d'evitar que el cap de llista de l'altra candidatura independent, a la qual consideraven hereva del franquisme, assolís l'alcaldia atès que, si bé havia obtingut el mateix nombre de regidors, havia estat la llista més votada, a contracor varen votar el regidor de CiU i van provocar que, per un caprici de l'aritmètica electoral, el cap de llista de la candidatura convergent, malgrat haver aconseguit un únic regidor, va fer-se amb la vara d'alcalde.

Ara, a escala estatal, ens trobem que, per un altre caprici dels resultats de les últimes eleccions, els republicans d'Esquerra, amb només tretze diputats, tenen a les seves mans la clau de la presidència del Govern espanyol. Els homes de Junqueras tenen la paella pel mànec. Ara caldrà que sàpiguen jugar bé les seves cartes. Res del peix al cove com aquells temps que el tàndem Pujol- Roca venien de negociar a Madrid amb un grapadet de morralla i que, tot cofois, ens ho venien com un gran èxit i tots tan contents, quan en realitat era una veritable enganyifa. Ara és hora de ser més exigents i aconseguir que els negociadors catalans no tornin de la capital només amb reballa. Ara han de tornar amb el cove ple no de peix petit i de baix preu sinó de peix de qualitat i d'alt preu perquè els catalans puguem triar entre un bon mero o un déntol i a més a més alliberin nou preciosos llobarros que mai haurien d'haver estat empresonats durant més de dos anys. Tot això, sense oblidar que en aigües europees neden set gambes de Palamós i que ja van tardant en poder retornar a Catalunya lliurement.

També podria succeir que el líder socialista trobés altres derroters per assolir la per ell cobejada presidència del Govern espanyol i en conseqüència l'oportunitat que sembla que té Esquerra se n'anés en orris. Però difícilment serà així perquè sospito que el pacte, malgrat el que va dir la Pilar Rahola el passat dissabte al programa FAQS de TV3, que ho veu molt negre, està ben encaminat i molt madur. Crec que el gran moment per a Esquerra és arribat, encara que els republicans corren el risc que si finalment no se'n surten amb la seva no seran pocs els seus electors més radicals que els arribaran a titllar de botiflers i àdhuc de traïdors pel fet d'haver-ho intentat.